El cos no és un contenidor neutre que aguanta tot el que li aboquem. El cos registra, acumula, memoritza. Anys de tensió sostinguda, d’hipervigilància, de conflicte permanent, de violència simbòlica i institucional, deixen empremta. No sempre immediata. No sempre visible. Però real.
Des de l’any 2022, cada primavera escric un article sobre salut mental. No només com a exercici literari o teràpia, sinó com a necessitat vital i com a acte de responsabilitat. Escriure m’ha ajudat a entendre què m’ha passat, a posar paraules a experiències difícils i, sobretot, a fer visible allò que massa sovint es viu en silenci. Després de Carta oberta al cooperativisme català (2022), Lliçons apreses (2023), Passar pàgina (2024) i Balanç de pèrdues i guanys (2025), arriba aquest cinquè article.
Aquest exercici va néixer arran del procés d’assetjament laboral (mòbing) viscut en els entorns federatius del cooperativisme i de les conseqüències que aquell període va tenir sobre la meva salut mental: estrès sostingut, ansietat, dues baixes mèdiques i, finalment, la decisió de renunciar a tots els càrrecs que ocupava i iniciar una nova etapa professional per compte propi. Des d’aleshores, he escrit sobre la denúncia, sobre les lliçons apreses, sobre el dret a no “passar pàgina” a la força i sobre el balanç de pèrdues i guanys.
Pensava, ingènuament potser, que el pitjor ja havia passat. Que el cos, un cop fora d’aquell entorn tòxic i amb el pas del temps, començaria a recuperar-se a poc a poc. Però l’agost de l’any passat, el cos va tornar a parlar. I aquesta vegada ho va fer d’una manera molt més contundent.
Era un dia d’agost qualsevol, segurament el dia més tranquil de l’any segons el calendari. Sense avís previ, sense dolor, sense cap senyal que permetés anticipar-ho. De sobte, tot el costat dret del meu cos va quedar paralitzat. Braç, cama, cara. No podia moure’ls. No podia parlar amb normalitat. El cap, però, funcionava perfectament. Era plenament conscient del que estava passant. Van ser deu minuts; només deu. Viscuts amb una serenitat que encara avui em sorprèn. Però prou per entendre moltes coses.
Ambulància, hospital i diagnòstic: atac isquèmic transitori (AIT). Una interrupció momentània del flux sanguini al cervell. En llenguatge planer: un ictus que no va ser ictus perquè el coàgul va passar, un “mini ictus”. Un avís seriós; un “compte!”, que el cos no demana permís. Quan et diuen que ha estat transitori, que ha durat poc, que no hi ha seqüeles visibles i que només hauràs de seguir controls hematològics periòdics, gairebé sembla que hagis de donar gràcies i continuar com si res. Però no és tan senzill. Perquè encara que el cos es recuperi, alguna cosa canvia per sempre.
Durant molt temps, quan parlava de salut mental, ho feia des d’un lloc que encara separava, sense adonar-me’n, la ment del cos. Estrès, ansietat, vulnerabilitat emocional. Conceptes que semblen eteris, abstractes. L’AIT em va obligar a entendre, de manera radical, que aquesta separació no existeix.
El cos no és un contenidor neutre que aguanta tot el que li aboquem. El cos registra, acumula, memoritza. Anys de tensió sostinguda, d’hipervigilància, de conflicte permanent, de violència simbòlica i institucional, deixen empremta. No sempre immediata. No sempre visible. Però real. No puc afirmar que l’AIT sigui conseqüència directa d’aquells anys, però tampoc puc separar-los.
No escric això per buscar culpables ni per simplificar processos complexos. Però sí per dir clarament que les organitzacions tòxiques no només trenquen trajectòries professionals o vocacions: també emmalalteixen cossos. I que sortir-ne no garanteix una recuperació automàtica.
Després de l’AIT van arribar unes inquietuds diferents. Més silencioses, més profundes. I si torna a passar? I si no hi ha avís? I si no hi ha deu minuts? Aquesta nova vulnerabilitat no es veu des de fora. No té símptomes evidents. Però condiciona la manera com mires el temps, com planifiques la vida, com escoltes el teu cos, com et relaciones amb els que estimes. T’obliga a viure amb més consciència del límit. I això, encara que incòmode, també és un aprenentatge.
He entès que no es tracta de viure angoixat, sinó de viure amb atenció. D’acceptar que la recuperació no és lineal ni definitiva. Que hi ha cicatrius que no desapareixen, però que poden conviure amb una vida plena i significativa. Si alguna cosa m’ha tornat a quedar clara després d’aquest episodi és que escoltar el cos no és un luxe ni una moda, sinó una necessitat. Que marxar a temps d’espais que fan mal és una forma de valentia, no de fracàs. Que la salut, mental i física, no és negociable, ni tan sols quan el projecte té valors, discurs i bona reputació. També he confirmat que el silenci institucional continua sent una de les formes més perverses de violència. I que demanar ajuda, posar límits i prioritzar-se no és rendir-se, sinó lluitar i cuidar-se.
Si algú que llegeix això reconeix en el seu cos algun d’aquests senyals, només puc dir-li que jo també els vaig ignorar massa temps. No exageres; no ets feble; no estàs sol o sola. El cos parla quan ja no pot més, i sovint ho fa perquè la ment ha après a callar massa. Atura’t si pots. Demana ajuda professional. Busca suport en les persones de confiança. I, sobretot, no permetis que ningú et faci creure que “no n’hi ha per a tant”.
Ara, mentre escric aquestes línies, ha passat gairebé un any d’aquell agost. Continuo fent controls, continuo escoltant el cos, continuo aprenent a viure amb aquesta nova consciència del límit. I, malgrat tot, continuo avançant. Escriure-ho des del present m’ajuda a entendre que aquell episodi no és només un record, sinó un punt d’inflexió que encara em transforma.
Aquest és el quart any consecutiu que escric sobre salut mental. Si miro enrere, veig un recorregut que va començar amb la denúncia, va continuar amb l’aprenentatge, amb el dret a no passar pàgina a la força i amb el necessari balanç vital. Aquest any, el cos m’ha obligat a afegir-hi una nova capa: la fragilitat física com a recordatori definitiu del límit. Continuaré escrivint sobre salut mental mentre tingui sentit. No per recrear-me en el dolor, sinó per recordar, a mi mateix i a qui em llegeixi, que escoltar el cos, posar límits i cuidar-se no és rendir-se. És, sovint, l’única manera de lluitar i continuar.
Fer-ho em cuida i crec que compartir aquestes experiències pot ajudar a altres persones. No escric des de la curació, sinó des de la recuperació. Amb cicatrius, amb ansietat. Però també amb una lucidesa enorme. El cos m’ha dit prou més d’una vegada. Aquest cop l’he escoltat amb més atenció. I penso continuar fent-ho.
Cuideu-vos i cuideu als que teniu a prop, perquè, de vegades, tot es decideix en deu minuts.