Article publicat a Catalunya Plural el 13 d’agost de 2026.
Per què ens costa tant dir la veritat? Hi veig tres motius recurrents: la por, la conveniència i la identitat. La veritat ens obliga a mirar-nos al mirall, i no sempre ens agrada el que hi veiem.
“La veritat és allò que resisteix la prova del temps, del contrast i de la consciència.” Aquesta idea —que recull aportacions de diversos pensadors— sempre m’ha semblat una bona manera d’entendre què és la veritat. No com una peça que posseïm, sinó com una pràctica que exercim. Una manera d’estar al món que evita el dogma i aposta per l’honestedat amb un mateix i amb els altres. La veritat no és només un fet: és una actitud.
Cada dia veiem, però, que moltes persones hi tenen una relació complicada. I no només en política —que ja seria prou greu— sinó en la vida quotidiana: a la feina, a les entitats, a les famílies, entre amics. Hi ha qui s’hi acosta amb prudència, qui la manipula amb habilitat, qui la tem, qui la relativitza. I també hi ha qui la defensa, però només quan li és útil.
En política, la veritat ha deixat de ser un bé públic per convertir-se en un recurs estratègic. No és una idea nova, però sí que ho és la intensitat amb què passa. Les xarxes socials han convertit l’opinió en certesa, la sospita en relat i la mentida en arma. El més preocupant no és que alguns actors polítics manipulin la veritat —això és tan antic com la política mateixa— sinó que una part de la ciutadania ho assumeixi amb naturalitat. Quan la veritat esdevé negociable, el debat públic es degrada. I quan el debat públic es degrada, la democràcia es fa fràgil.
A la feina, la relació amb la veritat és més subtil. Professionals que callen per por de perdre oportunitats; equips que prefereixen sostenir ficcions internes abans que afrontar conflictes reals; o directius que confonen transparència amb debilitat i opten per discursos que “sonen bé” però no expliquen res. La veritat incomoda perquè interpel·la responsabilitats. I quan la responsabilitat no es vol assumir, el silenci es converteix en disfressa.
En l’àmbit personal, encara és més delicada. Tots hem viscut situacions en què dir la veritat podia fer mal. Però també hem viscut —i potser provocat— moments en què no dir-la ha fet molt més mal. La veritat és un vincle: quan la manipulem, el vincle es trenca; quan la relativitzem, es debilita; quan la compartim amb respecte, es fa més fort.
Per què ens costa tant dir la veritat? Hi veig tres motius recurrents: la por, la conveniència i la identitat. Faltem a la veritat per por al conflicte, al rebuig, a perdre estatus o oportunitats. Quan la veritat no encaixa amb els nostres interessos, tendim a reescriure-la. I acceptar-la sovint implica revisar qui som, què hem fet o què hauríem d’haver fet. La veritat ens obliga a mirar-nos al mirall, i no sempre ens agrada el que hi veiem.
El sector social és un espai on la veritat hauria de ser irrenunciable. És un sector que es defineix per valors: justícia, equitat, solidaritat, dignitat. Però també aquí hi ha tensions. Quan una entitat diu que “tot va bé” mentre els equips estan esgotats, falta a la veritat. Quan adaptem el relat per agradar a l’administració o als finançadors, cedim terreny. I quan evitem parlar de les nostres contradiccions, renunciem a la nostra força moral. El sector social només pot ser transformador si és radicalment honest. Amb els altres, sí, però sobretot amb ell mateix.
Ens cal avançar cap a una cultura de veritat compartida, que no és patrimoni de ningú. És una construcció col·lectiva que demana coratge, humilitat i una mica de generositat. No es tracta de dir-ho tot sempre, sinó de no enganyar-nos. Ni com a ciutadans, ni com a professionals, ni com a persones.
Si volem una política més sana, unes organitzacions més madures i unes relacions més humanes, hem de recuperar la veritat com a pràctica quotidiana. No com una arma, sinó com un compromís.