Editorial publicada al Butlletí de VINCLE l’1 d’agost de 2026.
Voldria haver dedicat aquesta darrera editorial del curs a altres reflexions, però en les darreres setmanes, un episodi de violència contra un dels nostres equips ha tornat a posar sobre la taula una qüestió que sovint queda en segon pla: la intervenció social comporta riscos reals, emocionals i físics, que no sempre són visibles, però que condicionen profundament la feina.
Quan algú amenaça un equip i provoca destrosses a unes instal·lacions, el que es trenca no és només un vidre o una porta. El que es fractura és aquella sensació de seguretat que permet treballar amb serenor, amb confiança, amb la certesa que el territori és un espai compartit i no un camp de tensió permanent. Aquests episodis no són simples incidents puntuals; són la punta d’un malestar que recorre els barris més fràgils i que sovint esclata contra qui hi posa el cos, la veu i la professionalitat.
La intervenció social és una vocació que es desplega a primera línia, en contacte directe amb persones que viuen en precarietat, en incertesa, en situacions de desprotecció que poden mutar en hostilitat o en conflicte. No perquè la comunitat sigui violenta, sinó perquè viu sotmesa a una pressió constant que, de vegades, troba en les professionals l’única cara visible d’un sistema que no sempre arriba a temps.
Quan la feina toca elements tan sensibles com l’accés a un habitatge, la gestió d’un recurs escàs o la transformació d’un espai vital —o quan fa aflorar pràctiques il·lícites que agreugen encara més la vulnerabilitat— les emocions es disparen. I les professionals, sovint sense voler-ho, es converteixen en representants d’un engranatge institucional que no sempre pot donar respostes immediates. Aquesta tensió no és un problema individual: és estructural. I ens obliga a mirar amb profunditat com sostenim la feina i, sobretot, com sostenim les persones que la fan possible.
Les entitats socials no som simples executores de projectes. Som garants de drets. I això implica una responsabilitat doble: amb les persones que atenem i amb les persones que hi treballen. Davant d’una agressió, l’entitat ha d’actuar amb rapidesa i rigor, reforçant la seguretat, revisant protocols, activant suport psicològic, escoltant l’equip i garantint que ningú se senti sola davant del risc. La cura no és un afegit: és una condició imprescindible per sostenir la intervenció i preservar la dignitat professional en entorns de complexitat extrema.
En aquest escenari, la relació entre administracions i entitats és decisiva. Els projectes vinculats a habitatge, reallotjaments o processos judicials només funcionen si les institucions treballen alineades, amb criteris compartits i una lectura conjunta del territori. Quan això passa, els conflictes es poden anticipar. Quan no passa, esclaten. La corresponsabilitat institucional no és un ideal: és una necessitat. I és també una exigència ètica envers les professionals que sostenen la intervenció en primera línia. Les entitats necessiten suport, claredat, coherència i protecció; les administracions han d’entendre que la intervenció social no és un tràmit, sinó una tasca que es fa amb persones que mereixen seguretat, respecte i reconeixement.
La confiança comunitària és un bé fràgil. Les relacions que els equips construeixen amb les famílies i el territori són un capital social immens, però vulnerable. Un sol episodi pot erosionar aquesta confiança, i reconstruir-la requereix temps, coherència i presència. La confiança no es decreta: es guanya. I es guanya quan el territori percep que les actuacions són justes, que les decisions són clares, que les persones són respectades i que les entitats actuen amb transparència i responsabilitat.
Aquesta editorial és, sobretot, un reconeixement. A unes professionals que, malgrat la por, la tensió i la incertesa, han continuat treballant i han sabut demanar mesures amb serenitat i rigor, defensant la seva feina i la seva dignitat. I és també un compromís: reforçarem la seguretat, revisarem processos i exigirem la corresponsabilitat institucional necessària per garantir que la nostra feina —que és essencial— es pugui fer amb garanties. La vulnerabilitat del territori no pot convertir-se en vulnerabilitat de les professionals. La cura, la seguretat i la confiança formen part del nostre projecte, i les defensarem amb la mateixa convicció amb què defensem els drets de les persones.
Bon estiu!