Article publicat a Catalunya Plural el 2 d’agost de 2023.
Passada una setmana de les eleccions generals del 23-J, el partit segueix obert. Han passat moltes coses, algunes importants, altres poc explicades i la majoria, farcit estèril per omplir hores de debats preguntant-nos: i ara què? En general podem dir, però, que l’actitud de les formacions polítiques ha seguit la línia iniciada ja fa temps d’allunyar-se i desconnectar-se de la ciutadania, mirant-se el melic i incrementant el descrèdit de la política.
Les accions i les reaccions vistes aquests darrers dies ens permeten fer una primera aproximació a cada partit, fent un 1×1 a l’estil del periodisme esportiu. Abans cal dir, però, que el resultat d’aquest enfrontament el decidirà l’àrbitre, igual que passa sovint al futbol. En aquest cas, Felip VI i el “deep state”, que com passa darrerament, actuaran amb “responsabilitat” per corregir les errades electorals d’un poble que no sap votar. Al meu modest entendre, només hi ha dos finals possibles. O bé aconsegueixen que Sánchez i el PSOE baixin del burro i deixin governar a Feijoo o anem a repetició d’eleccions.
Som-hi doncs amb l’estat de l’art de la política espanyola d’aquests darrers dies de juliol:
PP: “¡vaya lio!”. Han guanyat les eleccions però encara no s’han assabentat que Espanya és una democràcia parlamentària, no presidencialista. Més que perdre, s’han deixat prendre una victòria que tenien feta, amb un lamentable final de campanya ple d’errades i incompetència, a l’alçada del seu sobrevalorat candidat. Ni Miguel Àngel Rodríguez és tan bo com es pensa, ni Feijoo és Ayuso. Seguiran fins al final les ordres dels qui no volen la governabilitat de l’Estat en mans de l’independentisme català.
PSOE: dolça derrota? Com més es magnifica la llegenda del Pedro Sánchez invencible més clar veig que el seva castanya final serà dels que fan història. Però mentre tant, cal reconèixer que és el mascle alfa major del regne. Espanya més desendreçada que l’habitació dels meus fills i el paio marxa de vacances! He treballat més de trenta cinc anys al sector privat i us ben asseguro que si no estava tot ben tancat, cap directiu marxava de vacances. El PSOE ha adoptat l’actitud de “si ERC va tragar, Junts també”. Gran error; no tenen ni idea de la realitat catalana i Illa i el PSC no gosen explicar-los la veritat. Ni “reencuentro”, ni “pacificación”, ni “anècdota”.
SUMAR: realitats paral·leles. L’esquerra diversa ho acostuma a fer. Les seves lectures sovint no tenen res a veure amb el que ha passat, però és la que els agrada dir-se i escoltar. I donat que uns dels elements claus dels partits polítics progressistes és la coherència i la honestedat, quan les coses no surten bé, l’invent esclata com un aglà. I llavors arriba el ridícul. Sentir aquests dies les declaracions de Yolanda Díaz, Ada Colau i altres pròcers de l’esquerra “guai” provoca vergonya aliena. Cal dir-ho alt i clar: la operació Díaz ha estat un fracàs i per enèsima vegada l’esquerra espanyola haurà d’iniciar un seriós procés de reflexió i refundació.
VOX: la democràcia és així! Ells estan molt emprenyats i els demòcrates d’aquí i d’allà satisfets pel seu fracàs. Les urnes no són programes de televisió controlats per feixistes amb diners i conduïts per pseudoperiodistes sense escrúpols ni professionalitat. Catalunya i Euskadi, amb la suma de vot progressista i l’abstenció, han aturat l’ultradreta. Però tampoc cal posar-se èpics. La mateixa VOX explica que la raó del seu cabreig és que el PP ha fet campanya contra ells. I tenen raó. Perquè PP i VOX són dues franquícies d’un mateix ideal al servei de la sacrosanta unitat d’Espanya.
ERC: aquí no passa res! Els que en formem part, vivim amb tristesa la degeneració del vell i històric partit republicà. Els dirigents d’ERC viuen aquest dies amb una barreja d’actituds explosiva: l’envaniment i la por. El nucli dur enrocat en no reconèixer errors i convençuts que tenen la veritat absoluta. I una part important de les estructures dirigents conscients del desastre però atemorides per no ser assenyalades com a dissidents. Tot s’activarà quan algú, sospito que serà una dona, s’atreveixi a dir en veu altra que l’emperador va nu. Mentre tant, per fi, les corrents crítiques s’estan activant i organitzant. Tothom que coneix una mica l’ERC dels darrers quaranta anys sap com acabarà això. L’objectiu i el desig és que la crisi que esclatarà en breu s’endugui per davant als actuals dirigents, no els seus gairebé cents anys d’història.
Junts: regal enverinat. La democràcia, les votacions i l’aritmètica electoral són meravellosament perverses i juganeres. Junts, aquell partit que estava acabat en sortir del govern, que havia perdut la centralitat de la política catalana i que tenien un personatge irrellevant a Waterloo, té la clau del futur de l’estat del qual es vol independitzar. Això, si la tasca dels lampistes del “deep state” fracassa, és clar. Però compte; la gestió de la força dels set vots haurà de demostrar una capacitat de fer política majúscula. És evident que mentre una part de Junts i els mitjans de comunicació acòlits aposten per un peix a cove 2.0., a l’estil de la “negociació” d’ERC d’aquest darrers anys, el Junts menys convergent està per jugar amb les bones cartes que té a la ma. El com i el qui decideixi l’estratègia a seguir pot suposar l’èxit o el fracàs, la garantia de futur del projecte polític o la implosió que condueixi a la irrellevància.
CUP: hora de fer-se grans. Si l’any 2012, quan la CUP va entrar per primer cop la Parlament de Catalunya, un assessor hagués fet un llistat amb tots els errors que calia no cometre per evitar tornar a ser un partit extraparlamentari i sense influència en la política catalana, onze anys després podríem dir que els han comès tots, un darrere altre, sense excepció. L’essencialisme i el purisme, igual que passa en altres moviments propers als cupaires com el cooperativisme, el feminisme o l’ecologisme, acaben sent un llast que impedeix la consolidació dels models i genera confusió i incomprensió entre la societat. Només els queda la representació al Parlament. Esperem que la refundació porti a generar una alternativa real, madura i pragmàtica.