Article publicat a Social.cat el 16 de juliol de 2024.
Aquests darrers mesos, gràcies a les tasques professionals que desenvolupo a l’Observatori per a la Transformació Social i a la consultora Afers Públics, he tingut l’oportunitat de recollir un munt de reflexions entorn de la situació de l’acció social i el tercer sector. Hores i hores d’actes, sessions de treball, trobades, reunions i entrevistes en actitud d’escolta que m’han permès actualitzar la mirada i endreçar el diagnòstic. Una aproximació feta ara des de fora del sector, com observador, facilitador i acompanyant.
El llistat de temes a treballar és extensíssim; massa, segurament. Qüestions vinculades al finançament, a l’articulació i ordenació del sector, a la millora de les condicions de les professionals, a la innovació, a concretar el potencial transformador de l’acció social, a atacar les causes estructurals de les desigualtats i moltes altres, formarien part catàleg de reptes. Entre aquesta extensa i complexa diversitat d’assumptes, se’n detecten dos que de manera recurrent formen part del debat i se situen com a elements centrals de les accions a dur a terme per avançar. És el que anomeno la doble tríada.
La primera de les trinques és la formada pels sectors salut, educació i social. Tal com hem explicat de manera recurrent, els tres pilars de l’estat del benestar que cal defensar i enfortir sense excuses ni dilacions i que durant la pandèmia, ara fa quatre anys, van demostrar-se necessaris i imprescindibles. Des de cadascun dels tres àmbits es coincideix en la necessitat de treballar per avançar en el coneixement, la coordinació i la generació de projectes conjunts que reforcin la possibilitat de donar respostes de canvi.
Ja fa temps que les professionals de salut i educació han entès que la lluita contra les desigualtats també els interpel·la i que els factors socioeconòmics que generen exclusió impacten directament sobre les persones que atenen i eduquen. Per això, hi ha interès i voluntat per potenciar els espais d’intercooperació existents i per generar-ne de nous des de diferents perspectives. Correspon a les plataformes i organitzacions de representació fomentar-los i empènyer a les administracions públiques perquè s’impliquin en la creació de sinergies.
La segona tríada de l’equació la componen les entitats socials, les administracions públiques i les persones ateses. La necessària imbricació entre els tres agents clau de l’acció social és un altre dels consensos que apareixen a les reflexions que porten a dibuixar un futur que garanteixi la qualitat de vida de les persones, especialment dels col·lectius més desafavorits. Evidentment, quan parlem de les entitats socials ens referim també a les professionals que en formen part i als sindicats i col·legis oficials que les representen. I quan diem administracions públiques, estem pensant en govern, grups parlamentaris i municipis.
La qualitat i excel·lència dels serveis d’atenció a les persones només s’assoliran a través d’una suma d’elements com un finançament suficient, el reconeixement de les professions vinculades al sector, la millora de la formació i capacitació, l’aposta pel talent, la participació real de les persones ateses (sempre que sigui possible) en el disseny i avaluació de les intervencions o la priorització de les polítiques públiques centrades en les persones i el conjunt de la societat per davant d’altres que només afavoreixen determinades elits o grups de privilegiats.
Tres sectors que es miren amb interès i voluntat d’aproximació; tres agents del canvi que es necessiten i han de compartir objectius. Responsabilitats individuals i col·lectives que cal assumir amb el focus posat en el bé comú. Aquestes són alguns dels assumptes que ocupen i preocupen avui al tercer sector d’acció social.