El darrer Congrés del Tercer Sector, celebrat fa dues
setmanes, va suposar un cop més una bona oportunitat per a que els
representants de les diferents entitats, els de les administracions públiques i
d’altres agents socials compartissin experiències i propostes pel futur de
l’acció social. Justament, la voluntat de mirar el futur quedava palesa en el
lema triat pel congrés: “Avançant en igualtat i Drets Socials”.
Els tres dies de debat van girar en torn a diferents eixos com les
desigualtats, el compromís ciutadà, el finançament, la innovació o la
internacionalització. Tot i que la majoria dels ponents van emmarca les seves
intervencions en la gravetat de la situació econòmica i en les diferents crisis
que ens envolten, en pràcticament cap d’elles es va fer referència al procés de
transició cap a la independència que està vivint en el nostre país. L’excepció
va ser l’economista Oriol Amat, que en una brillant conferència de cloenda
titulada “Claus per avançar en benestar i igualtat a Catalunya. El paper del
Tercer Sector”, aportava suggerents
reflexions en torn a les desigualtats i a les relacions de Catalunya amb
l’Estat espanyol.
Amat, que va escalfar l’ambient amb algunes dades sobre benestar i igualtat,
com les que indiquen que les 300 persones més riques del món tenen més diners
que els 3.000 milions de persones més pobres o que a Espanya, el 9% de les
persones que més cobren, guanyen el mateix que el 91% restant, va posar en
dubte la viabilitat del model actual, amb un dèficit fiscal calculat al voltant
dels 16.000 milions d’euros i una Generalitat completament depenent de l’estat
a nivell financer.
No deixa de ser sorprenent que el mateix sector que en el manifest final
del seu congrés afirma no poder acceptar ni les reduccions pressupostàries ni
les veus que afirmen que aquest és un model insostenible, es resisteixi a
incorporar en els seus anàlisis de futur altres escenaris en que definir nous
models i disposar de recursos per finançar-los seria perfectament viable.
Mentre clamem contra els ajustos als pressupostos (que hi són) i constatem que
aquests han suposat des del 2010 un total de 2.000 milions d’euros, no caldria
reflexionar sobre el fet que sense dèficit fiscal ens hauríem estalviat l’equivalent
a vuit vegades aquestes retallades? No es tracta, però, de retreure res al
sector. En primer lloc perquè les entitats són diverses, formades per persones
amb diferents visions i que difícilment podrien tenir una posició unànime sobre
el tema. I en segon lloc perquè el que passa al tercer sector és més general
del que sembla.
La diada del 2012, la via catalana del 2013, els resultats de les darreres
eleccions catalanes, les enquestes i molts altres indicadors semblen assenyalar
que una part molt important dels ciutadans de Catalunya estan a favor d’avançar
cap a la independència. Però la dificultat de mantenir permanentment la
“tensió” del país, sumada a la cerimònia de la confusió d’una part de la classe
política amb la història de “com preguntar el que volem preguntar sense que es
noti que volem preguntar el que volem preguntar”, està generant una estranya
dualitat.
La il·lusió de les mobilitzacions està vigent. L’esperança i l’autoestima
també. Però no acabem d’incorporar als dissenys de futur, tant a nivell
personal com a nivell d’organitzacions, la possibilitat real d’un nou país que
permetria fer la majoria de les coses d’una manera ben diferent. Alguna cosa
falla. No ens ho creiem prou? Ens fa por creure-hi massa? No ens en fiem dels
nostres polítics?
Fa uns dies, a la contra de l’Ara, Antoni Bassas ens regalava una frase del
President Macià que ens hauria de fer pensar: “Teníem la victòria entre els
dits i se’ns escapava”.