Article publicat a Catalunya Plural el 3 de gener de 2024.

 

La locució llatina que dona títol a aquest article és una coneguda expressió literària que significa que el temps s’escapa i convida a no perdre’l, expressant la brevetat de la vida.

Si pensem en la política com l’activitat que executa el poder amb l’objectiu de garantir el bé comú, el 2023 ens ha deixat l’estranya sensació d’haver viscut un any de contradiccions. Per una banda han estat dotze mesos intensos, amb esdeveniments importants pel futur del país; però per l’altra, queda el dubte de si no ha estat un període perdut i inefectiu pel que fa a la resolució dels problemes que afecten el conjunt de la societat.

Vivim una època de crisis multifactorials que fan certament complex el dia a dia de l’acció de govern i del debat parlamentari. Més enllà de les especificitats de cada país, dels condicionants locals i del context polític, econòmic i social del moment, les nacions occidentals comparteixen un seguit de reptes que els governs han de gestionar.

Són àrees cabdals l’economia, per assegurar la creació d’ocupació, la millora de la competitivitat empresarial i tot allò relacionat amb el desenvolupament econòmic; la sanitat, per garantir la salut pública; així com les polítiques socials i educatives per fer front a desafiaments com la desigualtat, la pobresa i la qualitat de l’educació. Però també són importants, entre d’altres, la gestió de les relacions institucionals, la sostenibilitat i el canvi climàtic, la immigració o la cultura.

A la complexitat de la gestió de les polítiques públiques, en el cas de Catalunya cal sumar-hi una preocupant tendència a fer front als desafiaments amb una barreja de desconcert i inoperància. Aquests darrers mesos temes com la sequera, els mals indicadors de l’informe PISA o l’increment de les desigualtats socials ens han posat a prova amb resultats més aviat preocupants. Greus errades de comunicació, consignes contradictòries i manca de mesures efectives són trets que, lamentablement, s’han convertit en habituals a la gestió pública catalana. Si a això hi afegim el descrèdit general en que ha caigut el conjunt de la classe política i la desafecció que aquest fet ha generat entre bona part de la ciutadania, tenim com a resultat un societat cada cop més desigual i amb menys confiança en els que haurien de marcar el rumb a seguir.

L’any 2024 seguiran ben presents i desafiants els reptes enunciats. Només la pressió i mobilització social i un canvi de mirada des de la classe política pot tornar a situar les polítiques públiques en el seu paper de donar resposta als anhels de la ciutadania i garantir l’equitat i la justícia social.

“Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra”, “El temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres”.