Dies enrere, aquest mateix diari digital publicava un interessant
monogràfic sota el títol És el 2022 l’any de la recuperació social?, un recull de reportatges,
articles i entrevistes amb diferents agents del sector social per mirar de
trobar respostes a les necessitats i prioritats que la crisi social derivada de
la pandèmia ens ha deixat.
Un dels articles es centrava en les condicions laborals de les
professionals i en ell, els dos sindicats més representatius del sector, més
enllà de defensar les seves legítimes opinions i posicions, acusaven al tercer sector
de “privatitzar els serveis socials”, “afany mercantilista”, “actitud
tramposa”, “incompetència per arribar a acords” i “desistiment de funcions”. Gens
malament tractant-se del sindicats més moderats i dialogants del sector.
No és objectiu d’aquest article entrar en polèmica pública, però si que hem
de dir que ens sap greu que la desqualificació i l’insult siguin arguments per
defensar una postura. Per més dura i complexa que sigui la negociació, la
nostra manera de fer mai ens farà caure en aquest tipus d’expressions. La
voluntat serà sempre mantenir les meses de negociació obertes i signar
convenis. Els tres acords signats per La Confederació aquests darrers mesos
així ho acrediten.
Prefereixo enfocar la reflexió cap aquells elements que el mateix article
recull i que en el fons demostren que les necessitats i objectius són més
compartits i propers del que sembla. La idea “igual treball, igual condicions”,
la necessitat que les administracions públiques garanteixin les fonts de
finançament d’uns serveis que són públics o la voluntat de retenir i consolidar
a les professionals a les nostres entitats són punts de trobada que, com ja hem
explicat a les meses de negociació, cal explorar. Per més que no agradi escoltar-ho,
insistim que els primers interessats en que la ocupació al sector social sigui
una ocupació de qualitat som les entitats. Perquè és la garantia de qualitat de
servei i perquè totes les persones que formem part de les organitzacions, des
de les direccions al personal d’intervenció, som professionals del sector. Sense
professionals no hi ha entitats, sense entitats no hi ha professionals.
Això no va d’amos explotadors. Aquí no hi ha accionistes, propietaris o
fons d’inversió que precaritzen treballadores per enriquir-se. No; ben al
contrari. El Tercer Sector Social són cooperativistes que han creat un projecte
social col·lectiu jugant-se molts cops els seus estalvis, famílies que han
impulsat una associació o fundació per donar resposta a les necessitats dels
seus infants, entitats que nascudes des del voluntariat han bastit acció social
professional per arribar on no arriben les administracions. Iniciativa social,
des de la ciutadania, sense afany de lucre i amb vocació de servei públic. Aquesta
és la realitat, tot i que alguns prefereixin seguir buscant l’unicorn de guanys
milionaris i privilegis.
Deia el poeta Robert Lee Frost: “A les pistes de tennis es va a jugar a tennis,
no a veure si les línies són rectes”. El conjunt de les entitats socials, des
de l’autocrítica sana i necessària, hem d’assumir sense complexos que les
relacions laborals formen part del nostre dia a dia. Més quan l’infrafinançament
dels serveis és manté i les dificultats per traslladar millores a la negociació
col·lectiva s’incrementen. Cal acceptar les legítimes demandes de les
representants de les treballadores i no ens ha de fer por el concepte de risc
empresarial. Si, som entitats, però també som empreses que treballem en un
sector econòmic generador d’ocupació i riquesa i les regles del joc són les que
són.
El finançament dels serveis, les relacions laborals, els conflictes, els
desacords, ens afecten a totes i no s’hi val mirar cap a una altra banda o
ofendre’s quan ens interpel·len pel fet patronal. Cal ser coherents i defensar
amb la pràctica els valors que proclamem. Per suposat que La Confederació es
posarà al capdavant en aquests temes, des del rol patronal que té assignat;
però La Confederació no és més que la representació del conjunt de les entitats
del sector. Podeu tancar els ulls si voleu, però quan els obriu l’elefant
seguirà allà. Possiblement en forma de concentració sindical a les portes de la
vostra entitat.