Article publicat a Catalunya Plural el 19 de juny de 2023.
Les eleccions municipals del passat 28 de maig va ser el primer dels tres actes que constituiran un cicle electoral cabdal pel futur de Catalunya i Espanya. Un cicle que continuarà amb les eleccions espanyoles del 23 de juliol i culminarà amb un més que segur avançament de eleccions catalanes. La nit d’aquell primer acte vaig fer una piulada dient que el dia anterior havia estat la jornada de reflexió per a la població i que ara tocava als partits reflexionar a partir de la pèrdua de vots, en la majoria dels casos i de l’increment de la desafecció en forma de vot nul, vot en blanc i abstenció. Passades més de tres setmanes i amb els nous consistoris ja constituïts, sembla que l’escletxa entre les formacions polítiques i el global de la ciutadania es fa cada cop més gran.
L’elecció de Jaume Collboni com alcalde de Barcelona va ser el digne final de setmanes d’escenificacions ridícules, paraules buides i negociacions tan secretes com vergonyoses. Tot i des de feia mesos havia pronosticat públicament que el socialista seria qui finalment aconseguís l’alcaldia, confesso que no havia previst un moment tan esperpèntic com el de dissabte passat. L’esquerra pactant amb la dreta per fer alcalde a un senyor d’un partit que es diu d’esquerres però que actua més aviat com a centre-dreta. I tot plegat per evitar que fos alcalde un independentista que no és independentista, recolzat per un partit que vol fer taules de diàleg amb un estat que dia rere dia els deixa en ridícul. Res es veritat, però ells i elles a la seva, repetint com a lloros consignes creatives dels spins doctors de torn. “Parole, parole, parole”. Més llenya pel foc del descrèdit i de la desafecció.
Després de tres setmanes, amb tres-cents mil vots menys, en algun cas i el vot nul triplicat al conjunt del país, els partits i els seus altaveus habituals continuen esforçant-se per relativitzar el missatge rebut en lloc de encetar una reflexió a fons sobre la preocupant desconnexió entre partits i ciutadania. Però Barcelona, tot i haver estat la cirereta del pastís, no ha estat l’únic escenari de la tragicomèdia. Pactes inversemblants a diferents poblacions, promeses incomplertes a dojo a l’hora de vetar o no vetar candidatures i per suposat, Ripoll, Ai las Ripoll! Potser algun dia, amb la calma i la visió que donarà el temps, podrem fer un article sobre un debat que ha polaritzat i mediatitzat el període post electoral i mirar d’escatir com i de què hem de parlar quan parlem d’extrema dreta i feixisme. Però avui esmento la capital del Ripollès, sumant-la a molts altres casos, per fer una demanda molt clara a la classe política i a una part dels mitjans de comunicació: deixeu de dir que la gent s’equivoca quan vota, prou de culpabilitzar a la ciutadania quan la seva elecció no respon als vostres interessos, respecteu d’una vegada la més gran i senzilla expressió de la democràcia. No us n’adoneu que només aconseguiu incrementar el cansament i el desassossec? Sou conscients que traspassar als votants la responsabilitat de la vostra incompetència no fa més que allunyar a la ciutadania de la política? Us preocupa?
No. No reflexionen. Si ho haguessin fet, hi haurà hagut dimissions dels màxims responsables d’alguns partits i propostes creïbles de reorientació d’estratègies. Però vet aquí que el senyor president del Gobierno va decidir, l’endemà mateix de les eleccions municipals, fer un gir de guió i precipitant els esdeveniments va avançar uns quants mesos el segon acte de la funció. Sánchez i els seus assessors van entendre que no tenia una altra sortida. Amb els resultats de les municipals i una campanya de desgast de sis mesos per part de la dreta, les eleccions generals estaven perdudes. Avançant-les a de manera immediata, ha obert la possibilitat de guanyar; res a perdre si ja ho tens perdut. Per tant, d’aquí un més i poc dies viurem la segona part d’aquesta crida exigent a reflexionar. Tot fa pensar que el vot de càstig activista, compromès i no passota com alguns ens volen fer creure, tornarà a tenir un protagonisme important. Esperem que els i les líders de la política catalana reflexionin aquest cop i sàpiguen interpretar el missatge, prenen decisions valentes, fent passos al costat i deixant que nous lideratges i noves idees s’obrin pas.
Si això no passa, avançarem ràpidament cap al tercer acte de crida a la reflexió. I aquest pot ser el més dur i traumàtic pel país, perquè unes eleccions catalanes amb els partits desacreditats, enrocats i sense capacitat de redreçar el rumb no és el millor dels escenaris pel futur de Catalunya i la seva qualitat democràtica.