Article publicat a Catalunya Plural el 15 de maig de 2024.
El títol d’aquest article, formulat en forma d’interrogant, bé podria haver estat construït en forma d’expressió de desig il·lusionat. La política de la paraula morta, a la que he fet referència en altres ocasions, és la que hem patit durant les darreres legislatures al nostre país i a l’estat. Es caracteritza per un intercanvi d’arguments entre els responsables i representants polítics fonamentat, de manera quasi permanent, en una retòrica buida i estèril, quan no directament en mentides i falsedats.
D’aquesta manera, als pocs segons que la declaració del polític de torn hagi sortit de la seva boca, els oients ja han assimilat que el que està dient és retòrica banal, manipulació o falsedat; ras i curt, paraula morta. Aquest fet, afegit als incompliments, les renúncies, la incoherència, la corrupció i a posar els interessos de partit per damunt de l’interès general és el que ha portat al més elevat grau de desafecció cap a la política dels darrers cinquanta anys.
I ara què? Canviaran els resultats de les eleccions catalanes del diumenge 12 de maig aquesta dinàmica? Ha entès la classe política catalana (o com a mínim una part d’ella) el missatge? La foto del repartiment dels 135 escons del Parlament de Catalunya no ha portat gaires sorpreses als que, fugint d’opinadors de partit i periodistes de carnet, havien estat atents als senyals que la ciutadania enviava.
Després d’una campanya de baix nivell, pèssima en els continguts, amb enquestes manipulades, absurdes i irreals, els resultats han reflectit un cop més que una part important de la societat catalana demana que s’assumeixin responsabilitats pel fracàs i les renúncies, tancant un cicle que va començar amb les municipals de l’any passat. Foc nou!
Fa exactament onze mesos escrivia en aquet mateix mitjà l’article Reflexió en tres actes, en el qual anticipava el cicle esmentat. En un dels paràgrafs deia: “Si això no passa, avançarem ràpidament cap al tercer acte de crida a la reflexió. I aquest pot ser el més dur i traumàtic pel país, perquè unes eleccions catalanes amb els partits desacreditats, enrocats i sense capacitat de redreçar el rumb no és el millor dels escenaris pel futur de Catalunya i la seva qualitat democràtica”.
Tant a la precampanya com a la campanya, i fins i tot a les hores posteriors a les eleccions, s’ha ignorat deliberadament l’elevadíssima abstenció que ja es preveia i que s’ha confirmat. Una tàctica equivocada, perquè la realitat dels fets gairebé sempre s’acaba imposant. Avui ja podem afirmar que un gruix importantíssim de les persones que no han anat a votar representen una abstenció activa independentista que ha marcat de manera clau els resultats.
El resum, molt resumit, seria que els partits autoanomenats independentistes farien bé de llegir el missatge i entendre que no ha agradat com s’han fet les coses aquests darrers anys. Calen relleus i canvis a fons. La política, en democràcia, és així de cruel, afortunadament. Però compte! L’unionisme i els partits d’obediència espanyola farien bé de no matar i enterrar gaire coses. El procés com l’enteníem va acabar ahir 12 de maig. Però hi va haver i hi ha més de 2 milions d’independentistes en aquest país. I un govern amb polítiques dirigides des de Madrid ho incrementarà exponencialment.
Ha guanyat i governarà, si no hi ha moviments estrambòtics, un PSC que només podia perdre fent les coses molt malament. Puigdemont, per la seva banda, va convertir les eleccions en un plebiscit sobre la seva figura i l’ha perdut. Esperem que sigui fidel al seu compromís de fer un pas al costat. Enèsima re-fundació de Junts-Convergència a la vista.
ERC, crònica d’un fracàs anunciat. Però ara més que mai cal un partit independentista d’esquerres fort. Dimissions, agraïments i relleus. Mirada de futur, amb nous lideratges que barregin experiència i generacions joves per tornar el partit al lloc d’on no havia d’haver marxat mai.
Amb la suma de la majoria dels vots de Ciudadanos i part de l’abstencionisme que mai vota a les catalanes mobilitzats per l’estratègia errònia de Puigdemont, el PP incrementa la seva representació de manera important. Només els serà útil en clau espanyola. I VOX, que es queda com estava, farà el mateix que ha fet la darrera legislatura: entre poc i res, Només soroll i mala educació. Ciudadanos desapareix però el model queda. Feina feta, que per això alguns van pagar una pasta.
CUP i Comuns haurien de fer una reflexió a fons sobre els seus pèssims resultats i la irrellevància cap a la que s’aboquen. Així com penso que els primers ho faran, tinc els meus dubtes que els de la Colau facin gaire autocrítica.
Finalment, capítol a part per Aliança Catalana. El cofoisme dels opinadors oficials, movent-se entre el “són d’extrema dreta” i el “no els entrevistarem”, ha fet encara més gran un fenomen que es veia a venir. Fora bo estudiar la història del nostre país i entendre la diferència entre l’extrema dreta i un partit racista, xenòfob i aporafòbic. En qualsevol cas, gairebé cent vint mil catalanes han comprat el discurs, un fet que ens hauria de fer reflexionar i actuar.
Dono per descartada una repetició electoral. Tot i que fa unes setmanes, davant del no acord de pressupostos i la convocatòria avançada d’eleccions, un servidor manifestava confiar poc en el sentit de la responsabilitat dels nostres polítics, no em puc ni plantejar la possibilitat d’una “segona volta” que ens portaria a allargar aquesta situació fins a final d’any. Seria una irresponsabilitat abocar al país a perpetuar la inacció i la inestabilitat sis mesos més.
Agradi més o menys la seva composició i mentre qui ho consideri necessari treballa per impulsar alternatives de futur, el dia a dia de demà mateix demana un Govern i un Parlament que treballin intensament per fer front als reptes que tenim per endavant. El llistat és gran i d’alta complexitat: sequera, pandèmia de salut mental, accés a l’habitatge, cronificació de la pobresa, desigualtats socials, educació, polítiques d’ocupació, atenció primària a salut,…
Fa uns dies escoltava al periodista Ot Bou, tertulià didàctic i reflexiu com pocs, reclamar que “el vot de la ciutadania recuperi la capacitat d’influència sobre les polítiques públiques, que els votants puguin recuperar la capacitat d’autorganitzar-se i que els polítics recuperin la seva capacitat d’influència i enfrontament davant els poders econòmics i fàctics com a mesura de qualitat democràtica”. Faig meves les seves paraules per expressar la confiança en que s’obri una nova etapa que acabi amb la paraula morta, en que la política en majúscules s’imposi, tant al Govern, com al Parlament i als partits.