Per un finançament just.

Un de les accepcions de la paraula just diu: amb la deguda proporció, sens
falta ni excés. Això mateix és el que el passat 3 de març vam reclamar des de
La Confederació, en una acte reivindicatiu que va comptar amb la presència de
les principals federacions i entitats del sector. Un finançament just pel
serveis públics de caire social que doni resposta a les necessitats de les
persones, les professionals i les entitats.

Després de dotze anys d’infrafinançament, després de quatre legislatures
esperant que es fessin realitat els compromisos, després de veure amb decepció
que els pressupostos recentment aprovats ignoraven les propostes presentades,
el sector es veu obligat a denunciar una situació que ens aboca a un llarg
període de greu incertesa i inestabilitat. Necessitem que la societat en
prengui consciència i empenyi per fer realitat el reconeixement que el sector
es mereix.

Ja el març de 2019 fèiem una roda de premsa denunciant l’infrafinançament
del sector. És molt preocupant que tres anys després, havent passat una
pandèmia, amb un sector extenuat per l’esforç realitzat per fer front a la
cadena de crisis (sanitària, econòmica, social, de salut mental) i amb un
empitjorament generalitzat de tots els indicadors econòmics i de sostenibilitat
de les entitats, haguem de tornar a sortir repetint pràcticament els mateixos
arguments i presentant unes dades de situació encara més greus. Tres anys sense
solucions ni respostes estructurals.

Tres exemples molt clars per evidenciar la gravetat de la situació; en
l’àmbit de la salut mental, el servei d’autonomia a la pròpia llar ha patit,
des del 2009, una retallada del 20,17% (l’any 2009 la tarifa pública era de 626,35
€/mes i des del 2013 fins a data d’avui, la tarifa és de 500,00 €); en l’àmbit
de la discapacitat intel·lectual, el preu públic del servei de residència amb
suport generalitzat ha incrementat un 0,62% en 12 anys; o en l’àmbit de
l’atenció precoç, mentre el nombre d’infants atesos ha crescut un 42% des de
l’any 2010, la tarifa pública ha incrementat només un 4% i el nombre d’hores
concertades d’atenció un 0,7%.

Són només tres exemples de l’estat en què es troben aquesta tipologia de
serveis en els diferents àmbits i col·lectius: infància, gent gran,
discapacitat, salut mental, atenció precoç, i un llarg etcètera. I tot afectant
a àmbits claus com la salut mental, infants i joves, principals preocupacions
del conjunt de la societat i del poders públics després de la crisi provocada
per la COVID-19.

Abans de la pandèmia, durant la pandèmia i en la post-pandemia, el Tercer
Sector Social del país ha demostrat ser l’aliat estratègic de les
administracions públiques en la provisió de serveis d’atenció a les persones
més vulnerables, treballant amb vocació de servei públic i sense afany de lucre.
Considerem que el país no es pot permetre seguir debilitant el teixit social de
casa nostra a costa de polítiques de contenció i, per tant, apel·lem al nostre
Govern a invertir en l’enfortiment del sector social, un sector que sens dubte
és estratègic per la recuperació

El fet que portem quatre legislatures arrossegant la situació demostra que
no es tracta d’aquest o d’aquell govern. Ens trobem davant d’un problema crònic
que demana una resposta de país. És l’hora de la política; de la política que
garanteix el bé comú a la societat; de les polítiques socials que situïn a les
persones, especialment als col·lectius amb més risc, al centre. De veritat,
passant d’una vegada per totes de les proclames als fets i a les concrecions.
Nosaltres estem disposades, assumint que les solucions no vindran de cop i
oferint-nos, un cop més, a acompanyar al nostre Govern en les reclamacions de
finançament que calgui fer a l’Estat.

Un sector unit, amb un missatge clar: volem el finançament just que
entitats i professionals es mereixen.