I. Cagadubtes. Dit de la persones que difícilment sabes deixar-se
de dubtes en haver de resoldre alguna cosa.
Tercer via, moderació, federalisme,
preguntes transversals,… La capacitat dels catalans per fer-nos trampes a
nosaltres mateixos no té límit. Aquest moment havia d’arribar. Ho intuíem.
Suposo que forma part de la nostra manera de ser, si és que hi ha una manera de
ser col·lectiva. Ho vam veure amb la negociació de l’Estatut del 2005 i molt abans,
amb aquella enganyifa anomenada transició democràtica espanyola. S’apropa el
moment decisiu i els qui tenen més a perdre, l’establishment aterrat per
quedar-se sense privilegis, ha posat en marxa totes les armes al seu abast per
aturar la voluntat del poble. Dos milions de persones van sortir al carrer
clamant independència. Si, la paraula maleïda, la que fa por. Busquen mil
maneres absurdes d’anomenar el que la gent ha dit clarament. I perquè? Quants
milions de persones han sortit cridant federalisme? Quants han reclamat ser
confederals? Ja n’hi ha prou de tractar a la gent d’imbècil un dia rere altre.
Molts encara no han entès que fan tard. Els procés de secessió ja està fet.
Aquests dos darrers anys han servit per consumar el trencament. Ara només queda
la transició cap a la independència. Mirar de dilatar el procés vulnerant la
democràcia i el dret de les persones a escollir el seu destí, només servirà per
fer més gran el patiment d’una part important de la societat que paga les
conseqüències del retard. Com ja diuen molts, potser caldrà tornar a sortir al
carrer per a recordar que la paraula és independència.
II. Ranci. Es diu de les coses antigues i de les persones
aferrades a elles.
Que la independència és una
realitat a tocar ho demostra el fet que
Espanya hagi engegat tota la maquinària per aturar-lo. Ara ja sense complexos,
a per totes. I en aquesta línia, destaquen les sortides dels dos santcristos
grans: Felipe i Aznar. Sorgits de les tenebres d’una història desastrosa pel
nostre país, els dos expresidents amenacen, enarboren
tractés d’un llibre sagrat i pinten escenaris infernals per una suposada
Catalunya independent. I tot omplint-se la boca de llibertat i democràcia. Quin
parell! Mireu, de Felipe només m’interessa que expliqui tot el que sap de la
creació dels GAL. I de l’altre, saber perquè va a mentir a consciència a tot el
seu poble quan aquest demanava la veritat. Fins a llavors, que s’estalviïn les
lliçons.
III.
Fàstic. Sentiment de rebuig físic o moral cap a alguna cosa considerada bruta,
perillosa o desagradable.
Farmàcies, tercer sector i
molts altres proveïdors tenen milions d’euros pendents de cobrar de
ajuntaments. És evident que el nostre Govern té una part de responsabilitat, en
tant que garant de l’acompliment de les condicions en la contractació pública.
Però la crua realitat és que els catalans ja no tenim la clau de la caixa. És
el govern espanyol, a través de plans de pagaments a proveïdors i fons de
liquiditat qui decideix com i a qui es paga. I estan fent servir a tots els
sectors implicats per pressionar i escanyar. Precaritzen als qui serveixen
medicaments o atenen vulnerables com a arma. Per això cal felicitar als
farmacèutics, que van manifestar-se davant
espanyol. Així cal fer-ho. Concentracions davant a ca
cartes de protesta, dirigides al Montoro.