Article publicat a Catalunya Plural el 30 de juny de 2023.
Aquestes darreres setmanes he seguit amb interès i una barreja de curiositat i incredulitat el debat que s’ha generat a les xarxes i als mitjans de comunicació a partir de la crida feta per determinades persones i algun col·lectiu, propugnant l’abstenció a les eleccions legislatives espanyoles del proper 23 de juliol. Un corrent que agafa més força cada dia que passa i que, de ben segur, tindrà un important protagonisme durant la campanya electoral.
En els meus darrers articles he defensat que estem en un moment clau, en què les forces polítiques hauran de reflexionar a fons davant la reacció d’una ciutadania cada cop més allunyada d’una classe política que navega entre l’autocomplaença i la desconnexió del dia a dia. Reflexió que hauria d’anar seguida d’accions i propostes per revertir la situació. Però no; sembla que no hi ha manera i no hem vist ni dimissions, ni canvis de rumb, ni assumpció de responsabilitats. El dirigents de les formacions polítiques s’han enrocat i els quadres naveguen entre la por a perdre la cadira i l’obediència acrítica. Només en privat i demanant màxima confidencialitat, et reconeixen que no anem bé.
Per això no em va sorprendre gens ni mica que immediatament després de la convocatòria del 23J sorgís la campanya a favor de l’abstenció com a reacció a anys de desencís. Una crida que personalment considero absolutament política; de fet, crec que cal parlar clarament d’abstencionisme militant. Però ja sabem que la classe política mai deixa de sorprendre’ns i per això estem assistint a aquest lamentable espectacle en que les reaccions davant el moviment abstencionista per part dels estats majors dels partits i els altaveus oficials s’han mogut entre el pànic i la histèria. La crida a no votar ha aconseguit posar nerviosos a uns partits que han deixat d’escoltar a la ciutadania.
De manera ben coordinada, com un sol home i una sola dona, han activitat l’argumentari del manual “Com infantilitzar als votants sense preocupar-nos per dissimular”. Des d’editorials de diaris suposadament prestigiosos a llargs fils de twitter dels membres dels diferents cercles dels partits, s’han posat sobre la taula una llarga llista de conceptes, arguments i consignes. No disposo d’espai suficient per recollir-los tots, però aquí van algunes mostres: antipolítica, populisme, inconscients, irresponsabilitat, ja us ho trobareu, anta democràcia, sectaris, rebequeria,…
És clar que si! Insultar als votants, ridiculitzar-los i tractar-los com a immadurs és la millor manera de convèncer perquè vagin a votar. Una ofensiva en tota regla que va tenir el seu súmmum en el diagnòstic d’un respectat analista: “els abstencionistes estan equivocats i no se n’adonen”. Mare meua! Quin paternalisme, quina obsessió per dir als altres quan pensen bé i quan no! Tot un símptoma del moment que vivim i de la dimensió de la tragèdia. I tot plegat es dirimeix, especialment, a la “bombolla” de twitter; beneïda bombolla! Sort en tenim d’un espai que s’escapa del ferri control dels partits i permet que cadascú digui la seva.
El paternalisme i els menyspreu que molts estan demostrant en aquest debat és una mostra de la manca de cultura democràtica del nostre país. És evident que la història no ajuda i el fet de continuar amb les regles del joc d’un règim del 78 i d’una falsa transició, hereves de la dictadura franquista, no afavoreix l’objectiu d’esdevenir una democràcia real i acreditada. Greu és que determinats estaments del país vagin coixos en aquest sentit; però encara és mes preocupant que els partits polítics, màxima expressió de la participació i el compromís, reprodueixin esquemes antics, paternalistes i poc respectuosos amb la ciutadania. Per a molts i moltes dels que vam apostar fa anys per la militància es fa cada dia més difícil defensar segons quines posicions i actuacions.
Fa uns dies escrivia a Reflexió en tres actes que les eleccions legislatives seria el segon acte d’un procés que va tenir les municipals com a prèvia i que culminarà amb unes eleccions catalanes molt probablement avançades. Queda menys d’un mes per la jornada electoral i el debat és ben viu. Mentre uns criden a l’abstenció, altres alerten dels perills de l’extrema dreta, obviant que aquests que ara preocupen tan no han sortit del no res. La gent de VOX estava al PP. O no recordeu quantes vegades es repetia, només fa quatre dies, allò de que a Espanya no hi havia extrema dreta perquè estaven tots al PP? El que representa VOX ja ho hem viscut. En forma de 155, en forma d’Aznar, en forma d’Ayuso gestionant la pandèmia.
Pot ser pitjor? Segur, el feixisme sempre té recorregut per degenerar. Però per a mi la pregunta no és aquesta. La pregunta ha de ser: han fet l’esquerra i l’independentisme tot el que calia per aturar l’avenç de les propostes populistes, de retallades de drets i de protecció dels poders econòmics especuladors? Passi el que passi a finals de juliol, cal que les formacions polítiques progressistes i les independentistes comencin a reconèixer errors, renovin lideratges i facin front a una desafecció que només beneficia a la dreta. I guardeu-vos el paternalisme on us càpiga, si us plau!