Article publicat a Catalunya Plural el 26 de febrer de 2024.
Aquestes darreres setmanes hem tingut alguns exemples d’una tendència que va començar fa temps i que cada cop va a més. Algunes de les patums més nostrades dels star system comunicatius catalans i espanyols han iniciat una creuada contra les xarxes socials, especialment centrada en X, l’antic twitter. Una campanya fonamentada en el menyspreu i en un corporativisme passat de moda. Mònica Terribas, Jordi Évole o Màrius Carol són alguns dels darrers exemples d’opinadors oficials i oficialistes que, des de les seves atalaies, investits d’una ridícula superioritat moral, han aprofitat els altaveus mediàtics per disparar contra les xarxes i alguns dels seus usuaris i usuàries.
L’actitud crítica dels mitjans de comunicació tradicionals cap a les xarxes socials i els seus intents de demonitzar-les es fonamenta en la seva suposada falta de fiabilitat, acusant-les de ser fonts poc fidedignes d’informació. A causa de la facilitat amb què es pot crear i difondre contingut sense verificació, hi ha una preocupació sobre la precisió i la veracitat de la informació que es comparteix a través d’aquestes plataformes. També es qüestiona la presumpta capacitat de difondre desinformació i notícies falses a una velocitat alarmant, considerant que aquesta desinformació pot tenir repercussions negatives en la societat i en la confiança del públic en els mitjans de comunicació.
Sense negar que una part del que es mou a les xarxes té molt d’això, i acceptant la preocupació que genera, és innegable el seu impacte creixent sobre els mitjans clàssics. Les xarxes socials han canviat, de manera irreversible, la forma en què la gent consumeix les notícies i la informació. Cada cop més persones, especialment les generacions més joves, hi recorren en lloc de llegir diaris o veure la televisió. Avui ja podem afirmar que les xarxes, amb la seva capacitat per oferir contingut immediat i altament personalitzat, poden captar l’atenció dels consumidors de notícies de manera més efectiva.
D’aquí venen els nervis, d’aquí plora la criatura. Malgrat els dubtes que ens generen als mateixos usuaris les persones i interessos que hi ha darrera de les xarxes socials més utilitzades, la seva explosió i impacte ha posat en qüestió a bona part de l’statu quo, especialment a aquell que no ha sabut o no ha volgut entendre el fenomen i adaptar-lo a les seves necessitats. Les noves propostes de periodisme digital i lliure treballen amb estratègia vinculada a les xarxes socials. Del “ho llegit a La Vanguardia” o “ho he sentit al Basté” hem passat al “ho he vist a twitter” o “m’ha arribat per la xarxa”.
Malgrat els peròs i els dubtes, considero innegable que les xarxes socials ofereixen una sèrie d’avantatges i utilitats significatives en la societat actual. Permeten connectar-se amb persones de tot el món, facilitant la comunicació instantània amb amics, familiars i fins i tot amb desconeguts amb interessos similars. A més, proporcionen una plataforma perquè les persones expressin les seves opinions, compartint pensaments i idees. Això fomenta la llibertat d’expressió i pot generar discussió i debat sobre una àmplia gamma de temes.
A través de les xarxes socials, les persones poden accedir a una gran quantitat d’informació en temps real. Informació molt diversa, que ben filtrada pot ajudar a desenvolupar el pensament crític. No és menor tampoc el canvi que ha suposat l’ús de les xarxes en les accions de sensibilització i activisme sobre qüestions com els drets humans, el medi ambient, la igualtat de gènere i altres causes socials. Són diversos els exemples més o menys recents que acrediten la seva capacitat de mobilització.
Tot i aquestes avantatges, és important no baixar la guàrdia i lluitar contra els aspectes negatius o desafiaments que poden sorgir de l’ús perniciós de les xarxes socials, com ara la privacitat, la desinformació, l’addicció, el bullying en línia o la manipulació de la opinió pública.
Malgrat els riscos i perills, les xarxes socials, ben gestionades i utilitzades amb criteri i rigor crític, poden esdevenir aquella democràcia directa que sovint anhelem. En tant que permeten a les persones accedir a una gran varietat d’informació i notícies de diverses fonts i perspectives, poden contribuir a una major transparència i a una millor comprensió dels esdeveniments i les qüestions polítiques. Ofereixen una plataforma perquè la ciutadania expressi les seves opinions, comparteixi les seves preocupacions i participi en debats públics, afavorint una participació més ampla i diversa en la vida política i cívica.
La pressió de les xarxes socials està obligant a governs i institucions a ser més transparents i responsables davant l’opinió pública. La difusió d’informació i la monitorització de les accions dels governs poden ser més immediates i visibles, augmentant la responsabilitat i la rendició de comptes. I tampoc cal oblidar que en molts casos han facilitat la participació i la representació de grups marginats i minories, permetent-los compartir les seves experiències i preocupacions i fer sentir les seves veus en el discurs públic i polític.
Curiosament, els detractors de les xarxes socials utilitzen el seu codi de llenguatge per atacar-les, amb missatges i frases curtes i impactants: “niu d’odi”, “conversa de bar”, “no hi ha filtre”,… Una ofensiva estèril que un cop més tracta a la ciutadania amb paternalisme i condescendència. Crec que la part més interessant de la reacció poruga i altiva d’una part del sector de la comunicació davant el fenomen de les xarxes és justament el debat que està generant sobre el futur de la informació i les propostes innovadores que sorgeixen des de mitjans lliures i crítics amb el periodisme de cul llogat.