Es fa estrany parlar de
l’endemà quan encara ens trobem en plena pandèmia, tot i que ja albirant els
primer indicadors que assenyalen cap a una lleugera millora de la situació.
Encara és aviat per saber com anirà evolucionant i com haurem d’actuar per
desfer el confinament i retornar poc a poc a una certa normalitat.
Des del Tercer Sector Social,
ja des dels primers dies de la pandèmia, en les reunions que anem tenint
regularment amb el Govern de Catalunya i en intervencions als mitjans de
comunicació, ja demanàvem que es comencés a pensar i a parlar de com faríem
front a la crisi econòmica i social que tots sabem arribarà.
També des del primer moment
hem explicat que al costat del front sanitari, amb la extraordinària tasca
realitzada per les treballadores de la salut, hi ha un front social, des d’on les
entitats i professionals del Tercer Sector Social, amb clara vocació de servi
públic, estan des del primer dia en primera línia atenent, com sempre, als
col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Un sector habitualment invisibilitzat que en aquesta ocasió també
està sent massa sovint oblidat.
El nostre sector va arribar a
la crisi generada per la COVID-19 tocat, amb poca capacitat de resistència,
després d’anys de infrafinançament i retallades. I el pitjor que pot passar és
que quan arribi la nova crisi, trobi un Tercer Sector Social encara més afeblit.
El país no s’ho pot permetre, perquè està demostrat, com ara esta passant, que
en tota crisi són els més vulnerables els que pitjor ho passen.
La pandèmia ens ha servit
perquè alguns entenguin, d’una vegada, la importància de tenir un serveis
públics i un estat del benestar potents i ben finançats. Salut, social i
educació, amb les docents teletreballant per continuar com sigui amb els curs
escolar, són els pilars que aguanten aquest immens desafiament. Aquest serà el
primer repte l’endemà. Sense excuses cal afrontar debats, que massa cops s’han
amagat, en torn a l’enfortiment dels serveis públics i dels models de gestió en
col·laboració amb la iniciativa social sense ànim de lucre del nostre país.
Perquè, ha quedat clar ja que no ens podem permetre que els serveis d’atenció a
les persones siguin negoci per a ningú?
El segon repte, vinculat a
l’anterior, obligarà a les diferents administracions a replantejar les seves
polítiques socials i econòmiques, prioritzant aquests sectors estratègics.
Pensem que la crisi sanitària i el que haurem viscut farà que un part important
de la societat canviï d’alguna manera les seves prioritats i demani una nova
manera de construir el bé col·lectiu. En el nostre cas, demanem posar-nos ja a
treballar en un pla d’enfortiment del sector que garanteixi la continuïtat i
sostenibilitat de les entitats i empreses socials i permeti millorar les
condicions laborals d’unes professionals que han demostrat sobradament la seva
implicació i compromís.
Finalment un tercer repte.
Demanem a la societat i a les administracions, però també ens hem de posar
deures a nosaltres mateixos. Cal que el Tercer Sector Social treballi unit i
coordinat. Som transversals i acollim i representem a diferents àmbits
d’intervenció, tots importants i necessaris. La globalitat de sector, des de
les especificitats de cadascun, és la nostra força. Els nostres “cosins
germans”, el sector salut i el sector educació, ho tenen clar. En allò clau,
totes juntes. Ens equivocarem si fem el contrari. La nostra curta però intensa
història ja ens ha ensenyat que quan seguim aquest camí, només aconseguim
repartir-nos les engrunes.