Article publicat a Catalunya Plural el 26 de maig de 2023.
D’aquí una setmana ja haurem passat la jornada electoral i previsiblement, a Barcelona i a molts altres municipis, estarem pendents de les negociacions entre partits per saber qui serà l’alcalde o alcaldessa durant els propers quatre anys. Ens quedaran encara uns quants dies fins que el dissabte 17 de juny es constitueixin els ajuntaments de tota Catalunya i els batlles i batllesses siguin escollides i nomenades. Tot i que el global dels resultats, sumats als del conjunt de l’Estat, tindran un gran interès per la seva influència sobre el futur de l’agenda política dels propers mesos i que serà molt important el que passi a Girona, Lleida, Tarragona i altres grans municipis del país, sens dubte gran part de l’atenció estarà centrada en el que passi a la ciutat comtal.
Situant el focus a la capital i si no hi cap sorpresa els darrers dies previs al cap de setmana de votacions, m’atreveixo a afirmar que aquesta haurà estat una campanya tan poc estimulant com els candidats i les propostes (o l’absència de) que s’han posat sobre la taula. D’entre les vint-i-quatre candidatures que aspiren a dirigir els designis de la ciutat, la batalla és cosa de quatre des de fa mesos. Les quatres grans forces polítiques del país i potser un cinquè convidat sorpresa de darrera hora: la suma de l’abstenció, del vot en blanc i del vot nul.
Tres o quatre d’aquets candidats no es quedaran al consistori si no són alcalde o alcaldessa. Trias ho ha dit clarament i tot fa pensar que els altres podrien seguir aquest camí. Un mal indicador per la democràcia i una mostra de com entenen la política els partits catalans. Les candidatures han esdevingut un joc de cadires més en clau interna que no amb mirada de servei i compromís públic.
Els Comuns, que han incomplert el compromís de no presentar la mateixa candidata més de dos mandats, se la juguen a tot o res. Per Ada Colau, la nit electoral (o el dia que es tanquin els pactes posteriors) serà la glòria o el fracàs. Si és alcaldessa, els politòlegs tindran feina per refer teories i trobar explicacions; si no ho és, caldrà veure cap a on va el seu projecte i la seva carrera política.
El PSC aposta per un Jaume Collboni que mira de fer veure que no ha tingut res a veure amb el govern de la ciutat dels darrers anys, mentre la seva companya de partit Laia Bonet lidera fins el darrer dia els afers econòmics de la ciutat. Un giragonsa estranya i democràticament qüestionable, però que segur que ha estat ben mesurada pels hàbils “spin doctors” del carrer Pallars.
Junts juga la carta de Xavier Trias, l’exalcalde que renega del seu partit, n’amaga la imatge i reivindica un passat liquidat. Una tercera mostra del nivell de la política del nostre país, de la seva poca qualitat democràtica i dels motius del descrèdit en que s’ha instal·lat la classe dirigent catalana.
Finalment tenim a Esquerra i a Ernest Maragall. El candidat, que podria haver estat alcalde fa quatre anys si els negociadors haguessin sabut identificar millor els sectors dels Comuns que no volien de cap manera el pacte amb Valls, podria pagar els plats trencats dels incompliments i les incoherències del seu partit en l’acció de govern a nivell nacional.
A tot plegat s’afegeix un element preocupant mirant al futur. La Barcelona dels darrers vuit anys ha renunciat a la capitalitat. S’han fet polítiques orientades als que hi viuen (i no a tots) i als que la visiten, convertint la ciutat en un realitat aliena a Catalunya i a la resta de catalans. I no sembla que les propostes dels qui volen agafar el relleu tinguin la potència necessària per recuperar la força d’una Barcelona tractora i còmplice amb el conjunt del país.
El panorama, doncs, no és gaire engrescador. L’anàlisi de les candidatures, els projectes presentats i el desenvolupament de la campanya em porten a pensar que el futur alcalde de Barcelona ho serà per descart. Davant uns resultats que es preveuen molt ajustats i uns debats que han reflectit manca d’idees i creuament de vetos i retrets, sospito que la ciutadania que no opti per l’abstenció o el vot de càstig, acabarà votant la candidatura menys dolenta. D’aquesta manera, si els pactes postelectorals no permeten moviments estranys com a les darreres eleccions, Barcelona acabarà tenint l’alcalde del mal menor.
Posats a fer pronòstics, ja fa mesos que penso que si el resultat és tan ajustat com pronostiquen les enquestes i juga bé les cartes, Collboni serà l’alcalde. En l’escenari de pactes post eleccions és el candidat amb més possibilitats d’aconseguir suports i el que menys vetos tindrà. I si això passa, estarem davant la prèvia a l’arribada de Salvador Illa a l’altra banda de la plaça Sant Jaume. Però d’això ja en parlarem a un altre article.