La passada setmana vaig tenir la oportunitat de
participar a un parell de jornades de treball impulsades des del món del
cooperativisme. Primer, a Bilbao, aportant l’experiència de les cooperatives
d’iniciativa social catalanes a les jornades Forokoop,
organitzades per
ERKIDE, la
Federació
de Cooperatives Basca. I l’endemà, a Financoop, la trobada anual sobre finançament
de la Federació
de Cooperatives de Treball de Catalunya
i la Fundació
Seira
.

Ambdós encontres van servir per mostrar la força i actualitat
d’aquest model de fer empresa i activitat econòmica, tot i que de manera
autocrítica també es va reflexionar sobre la necessitat de donar-lo a conèixer
al conjunt de la societat i d’encaixar les seves propostes amb les noves
demandes. També les dificultats d’accedir al finançament va ser un anàlisi comú.

Tot i compartir moltes coses, com a membres d’un moviment
global que són, hi ha algunes diferències entre el cooperativisme basc i
català. En primer lloc, tot el que deriva del concert econòmic del que gaudeix
Euzkadi. A la reunió de Bilbao els representants de les cooperatives explicaven
que començaven a notar els efectes de les primeres retallades. Les primeres!
Mentre a casa nostra les organitzacions miren d’aguantar les envestides de la
crisi i de les retallades continuades des de fa cinc anys. També són importants
les diferències en les relacions entre Govern i moviment. Els bascos, amb un
territori certament més petit i una cultura que ho afavoreix, gaudeixen en
general d’una interlocució molt directa, d’igual a igual amb els responsables
de les administracions públiques. A Catalunya, per contra, mantenim alguns
vicis històrics que converteixen la interlocució en una relació de dependència
i supeditació del cooperativisme respecte als responsables polítics.
   

Significativament, a les dues trobades va sortir un
mateix tema que genera debat en el si del cooperativisme: el de la necessitat o
no que les cooperatives siguin grans, per creixement o fusions, com a única
manera de continuar sent viables. Mentre uns ho plantegen en termes de “no
créixer no és una opció”, altres defensen la petita o mitjana dimensió com a
única manera de mantenir l’esperit cooperatiu. I en el fons tots tenen raó. La
dimensió ideal d’una empresa és la que satisfà als seus membres i donar
resposta a les seves necessitats, a l’hora que garanteix la seva
sostenibilitat.

En el cas català cal no oblidar, però, que les dades de
mida de les cooperatives coincideixen plenament amb les del conjunt del teixit
empresarial, on el 99% de les empreses catalanes són pimes. Per tant, és
important que el cooperativisme faci els seus anàlisis de futur respecte al
creixement amb mirada amplia, fugint de l’endogàmia i amb propostes innovadores
i creatives que contribueixin a consolidar un model més necessari que mai.