Article publicat a Catalunya Plural el 19 de març de 2024.
A l’empresa, a l’escola o a la família, la manca de responsabilitat es considera un fet greu que genera importants problemes i dificultats. La irresponsabilitat és sens dubte una de les actituds més penalitzades en els diferents entorns socials. En tots? Sorprenentment, sembla que en el món de la política hi ha una butlla especial i surt molt barat actuar amb deixadesa i manca d’honestedat.
L’anunci de l’avançament de les eleccions catalanes ha posat fi a una legislatura per oblidar. Un període estèril caracteritzat per l’enfrontament en clau partidista, sense cap mena de visió ni model de país. Però encara més greu és el fet que la batalla entre partits, sense debat de nivell, sense qualitat democràtica i plena d’arguments fonamentats en un estúpid “i tu més” implica l’aturada de tots els projectes, inclòs el pressupost, deixant a la ciutadania sense respostes als seus problemes. I tal i com se’n encarregat de recordar ràpidament les entitats socials, l’impacte més greu recaurà, com sempre, en els col·lectius més vulnerables. Aquell tercer sector que tots els partits lloen i amb qui tant els agrada fer-se fotografies clama aquests dies entre indignat i desesperat, conscient de com s’agreujarà la situació de centenars de milers de catalans i catalanes.
Les declaracions i gestos dels diferents líders dels partits en el moment de l’anunci de l’avançament electoral i en dies posteriors no augura que les coses hagin de millorar. Més aviat el contrari. Sobreactuacions patètiques, tramposes i ridícules, sense cap autocrítica, sense dimissions, sense propòsit d’esmena. I quina va ser la paraula més repetida a totes les intervencions? Efectivament, responsabilitat. Tal qual, sense manies. Amb un cinisme i una frivolitat que fa feredat.
La classe política catalana, d’un extrem a l’altre, ha demostrat aquests darrers temps un grau d’irresponsabilitat inassumible i immerescut pel conjunt de la ciutadania. I no tot ho podem atribuir a la mediocritat que s’ha instal·lat al Parlament i al Govern. Hi ha alguna cosa més que té a veure amb l’honestedat, el compromís i la voluntat de servei. Dels que no els preocupa gens la vida i el futur de les persones que teòricament representen (d’aquests n’hi ha uns quants, més dels que ens pensem) no cal esperar-ne res. Però si que hauríem de poder comptar amb els que proclamen ideologies i propostes centrades en el benestar de la població per fer front al conjunt de crisis que ens assetgen. Però no; el panorama és desolador i només un reset que porti foc nou pot permetre afrontar el futur del país i amb un bri d’esperança.
Cal desterrar l’actuació irresponsable en política de manera urgent i tancar ràpidament un cicle que tant sols ha portat desafecció, frustració i desencís. Només així podrem recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions i la il·lusió per definir un model de país més just i equitatiu que doni resposta a la necessitats dels col·lectius més vulnerables.
Tal i com deia Séneca, “El no voler és la causa, el no poder, el pretext”.