Article publicat a Catalunya Plural el 16 d’abril de 2024.
Amb la mirada posada a les eleccions catalanes del proper 12 de maig, aquestes darreres setmanes hem assistit al sempre entretingut espectacle de la publicació de les llistes electorals. La teoria diu que la confecció de les mateixes hauria de ser un acurat exercici d’elecció de les persones més preparades i competents de cadascuna de les àrees per bastir una candidatura potent amb capacitat de gestionar i fer propostes. Però la dura realitat ens parla de lluites entre corrents internes, equilibris territorials, favors retornats, serveis prestats i, un cop més, fitxatges d’il·lustres independents.
Quan es parla d’independents a les llistes electorals, es fa referència a candidats que no estan afiliats a cap partit polític específic però que decideixen postular-se per ocupar un càrrec públic en una elecció. Aquests candidats poden ser inclosos en les llistes electorals de diverses formes, depenent del sistema electoral de cada país. Alguns sistemes permeten que els independents es postulin directament com a candidats individuals, sense necessitat de pertànyer a un partit polític. En aquests casos, els independents han de recollir signatures de suport o complir amb altres requisits establerts per la legislació electoral per poder aparèixer a la papereta de votació.
En altres sistemes, els partits polítics poden permetre la inclusió de candidats independents en les seves llistes electorals. Això pot succeir per diverses raons, com estratègies polítiques o la recerca de més diversitat en les opcions electorals. En aquests casos, els independents poden unir-se a una llista electoral i postular-se sota la bandera del partit, tot i que mantenen la seva independència ideològica o política.
Per tant, la forma en què s’incorporen candidats independents a les llistes electorals varia segons el país i el seu sistema electoral. En alguns llocs, els independents poden tenir més dificultats per postular-se i obtenir representació política, mentre que en d’altres, es promou activament la seva participació com una forma d’enriquir l’oferta electoral i augmentar la representativitat. Els independents poden tenir diverses raons per no unir-se a un partit polític, com desacords ideològics, desconfiança en els partits establerts, o la creença que poden representar millor els interessos dels seus electors sense estar lligats a les agendes partidistes. Alguns independents poden ser figures prominents en la societat civil, líders comunitaris o experts en camps específics que decideixen incursionar en la política sense el recolzament d’un partit.
Com veiem, doncs, en la teoria política, els independents són una possibilitat i la seva presència i participació poden variar significativament segons el context polític i electoral de cada país. Si tirem de diccionari, trobem que la independència és la capacitat per actuar amb llibertat i sense dependre de ningú.
Amb aquestes premisses, quina valoració podem fer de la incorporació d’independents a les llistes electorals al nostre país? La veritat és que amb les dinàmiques en què s’ha instal·lat els darrers anys la política catalana hauríem de ser escèptics sobre aquesta realitat. És poc creïble que uns partits caracteritzats per dinàmiques d’adhesió infrangible, persecució d’opinions dissidents de les posicions oficials i pèrdua de democràcia interna puguin permetre models d’incorporació de persones independents a les llistes amb les garanties d’independència política i ideològica descrita a la teoria.
Quan hem anat veient els noms dels independents que optaran ser escollits diputats i diputades, hem navegat del “no sap on s’està posant” al somriure irònic davant de l’oxímoron generat per la paraula independent i alguns dels noms proposats. No, no són gaire creïbles moltes de les persones proposades. De fet, en alguns partits s’ha arribat a un punt en que és més independent el militant de carnet, crític amb alguns dels postulats de l’organització, que no l’expert o exmilitant d’una altra formació, fitxat per donar notorietat a la candidatura.
Per demostrar el meu escepticisme, proposo dos exercicis, un de passat i l’altre de futur. Per una banda, remenem hemeroteques, fem el llistat dels independents que han anat a les llistes electorals de les darreres cinc convocatòries electorals catalanes i espanyoles i mirem quin va ser el seu recorregut i com va acabar l’aventura política. Per l’altra haurem d’esperar per revisar resultats, però guardem el llistats dels independents de les eleccions del proper 12 de maig i mirem d’aquí un any què se n’ha fet. Penso que en ambdós casos comprovarem que el nostre sistema polític no està preparat per tenir autèntics independents.