Article publicat a Catalunya Plural el 13 d’octubre de 2023.
Des de la pandèmia, alguns dels temes que generen més atenció entre els mitjans de comunicació tenen a veure amb tot allò relacionat amb els infants i joves, els problemes i dificultats amb que es troben en el dia a dia i el seu futur. Els casos de violacions i abusos sexuals, el suïcidi juvenil, els problemes de l’escola, l’addicció a mòbils i altres aparells i, aquestes darreres setmanes, els perills de l’accés a la pornografia han ocupat els debats públics, cercant respostes i provocant polèmica en alguns casos.
Que es parli de tot això és una bona notícia i hauria de ser una tendència amb continuïtat. Si creiem de veritat que la política va de donar resposta a les necessitats de la ciutadania i que el mitjans de comunicació han de informar sobre el que passa i analitzar-ho de manera crítica, hem de treballar perquè tot allò que afecta als nostres fills i filles es converteixi en prioritat i element central.
Aquestes darreres setmanes TV3 està emetent “Generació porno”, una sèrie documental que analitza la relació actual dels joves amb el sexe, i que segons diu la mateixa promoció de la cadena pública “mira de reflexionar i oferir respostes davant la greu problemàtica de l’educació sexual de tota una generació d’adolescents amb accés il·limitat i indiscriminat a la pornografia, amb testimonis i dades reveladores”. Certament, les dades i la situació que expliquen els experts són preocupants, i descriuen una realitat a la que cal fer front de manera urgent. Però alguns dels enfocaments i afirmacions que es fan en aquests documentals mereixen que hi reflexionem i ens fem preguntes.
Fa trenta cinc anys, quan treballava d’educador, ja dèiem totes que calia més educació sexual a casa i a l’escola. Que avui aquesta segueixi sent la primera resposta no deixa de ser sorprenent i preocupant. Què està passant a les cases del nostre país? Les cares de pànic dels pares i mares del reportatge quan descobreixen el que veuen els seus fills i filles, descriu la realitat? Els infants de 8 anys que miren porno, no ho estan fent als mòbils i ordinadors dels seus pares? A falta de veure els programes que queden de la sèrie, trobo a faltar un punt d’autocrítica des del món adult, que és qui ha creat la pornografia, qui la consumeix i qui no fa les passes necessàries per controlar i prohibir l’accés lliure dels menors. Però a més, el tractament que se’n fa voreja perillosament el límit del puritanisme i les posicions més conservadores pel que fa a la llibertat sexual.
Tot i el camí recorregut, el sexe continua sent un tema que genera incomoditat. Per això és important fer-ne un tractament que no barregi conceptes ni generi confusió. En aquest sentit, m’atreveixo a recomanar l’article No, no hi ha una generació porno que va publicar el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) sobre la qüestió. Un enfocament diferent, valent i arriscat. Un contrapunt que convida a reflexionar, posant els interessos i les necessitats d’infants i joves al centre.
Per suposat que cal més educació sexual! A casa i a l’escola. Però són molts els centres educatius que ens podrien explicar les dificultats viscudes amb les famílies quan han mirat de posar en marxa programes en aquesta línia. O les mestres i professores que han trobat resistències a les seves propostes entre les mateixes direccions o companyes docents per “evitar-nos problemes”. I les famílies? Les noves generacions, afortunadament, eduquen als seus infants amb una visió més oberta que anys enrere, però cal seguir treballant perquè la sexualitat sigui, de manera natural, un element més de l’acompanyament educatiu i emocional a nens i nenes.
Educació sexual, presència de pantalles a les aules, emocions, salut mental, perspectiva de gènere, masclisme, abusos. Els fronts són molts i complexos. Però anem tard. Molts d’ells són analitzats i debatuts de manera recurrent des de fa anys. El món adult ha de prendre decisions i actuar. I món adult som totes: els responsables polítics, les escoles i instituts, el món del lleure, les famílies, els mitjans de comunicació, la indústria del porno, les legisladores que poden posar límits,… “L’educació és l’arma més poderosa per transformar el món”. A part d’una frase bonica és una realitat. Però és que, a més, és el dret que permet als infants esdevenir ciutadans adults crítics i exigents.
Darrerament, a moltes de les informacions que llegeixo sobre aquests temes trobo una expressió que em provoca indignació: “estem davant una generació perduda”. Em rebel·lo! No hi ha generacions perdudes. Ni tan sols aquelles que els va tocar viure moments històrics terribles com van ser les dues guerres mundials ho van ser. Cada generació viu amb les seves dificultats i entrebancs i se’n surt. Millor o pitjor que l’anterior, depèn. No volem ni ens podem permetre generacions perdudes. Els nostres infants i tots els de les generacions que els han precedit han necessitat el mateix: educació, pedagogia i acompanyament. Tot sumat a un món adult que assumeixi responsabilitats i pensi de veritat en el futur dels infants. Així de fàcil, així de complicat.