De la mateixa manera que en el
món de l’educació i en el sanitari, els serveis socials del nostre país tenen
des de fa temps una important trajectòria en models d’externalització de la
gestió de serveis socials de titularitat pública a empreses i entitats
especialitzades. Parlem d’una pràctica iniciada per alguns ajuntaments que
ràpidament es va estendre a la gran majoria dels serveis de les diferents
administracions públiques.
Aquesta modalitat de gestió ha
esdevingut la base d’una part important del que avui es coneix per tercer
sector, entitats i empreses sense ànim de lucre que en forma de cooperatives,
associacions o fundacions operen en el sector d’atenció de les persones.
L’absència de lucre garanteix que, en el cas que la gestió generi excedents,
aquests es reinverteixin en la pròpia activitat.
Es tracta d’un model en el que,
sense renunciar a la titularitat i mantenint la responsabilitat i les
obligacions pel que fa a definició i execució de polítiques públiques, els
responsables opten per cedir la gestió a una iniciativa social a través de
diferents opcions de cooperació público-privada com la concertació, el concurs
o el contracte. 
 
No és un model exclusiu del
tercer sector. També petites i mitjanes empreses mercantils, així com grans
empreses de serveis i multinacionals que han vist negoci en aquest tipus
d’activitat, participen de la gestió. En aquest cas s’obre un altre debat, que
ja vaig tractar a l’article
El negoci del benestar a aquest digital, sobre el
sentit que alguns facin diners a costa dels serveis socials.

L’externalització de serveis té uns quants
detractors. Són posicions que defensen la gestió exclusivament des d’allò
públic i només amb recursos i personal públic. Aquest posicionament,
absolutament respectable, sovint es distorsiona amb visions interessades que
equiparen externalització i privatització. I no, no és el mateix. La
privatització dels serveis públics, molt utilitzada en altres sectors, implica
que el govern o l’ajuntament es queda només amb un paper mínim de regulador i
supervisor, renunciant a la titularitat i implicació en el servei prestat. Per
contra, l’externalització, especialment aquella que compta com a partner amb
cooperatives i entitats socials, garanteix a través de la vocació de servei
públic i el sense afany de lucre la preponderància de l’interès general per
sobre de l’interès particular d’accionistes i inversors.