Article publicat a Catalunya Plural el 22 de gener de 2024.
L’article d’avui fa el número dos-cents publicat, després d’onze anys col·laborant amb diferents mitjans. Em fa especial il·lusió escriure’l pel diari de drets i pensament crític Catalunya Plural, que ara farà un any em va fer confiança perquè hi aboqués les meves reflexions en torn a l’educació, les desigualtats socials i l’actualitat política. Les meves col·laboracions amb aquest digital i amb Social.cat, el meu blog personal i la participació com a tertulià al programa Són 4 dies de Ràdio 4, em permeten disposar d’altaveus des dels quals compartir les meves opinions, visions i propostes sobre els temes que més m’interessen.
Durant aquest anys he tingut el privilegi d’escriure per gairebé una vintena de mitjans. Entre d’altres, l’Ara, El Punt Avui, La Vanguardia, El País, El Periódico, Público o Nexe. I un record especial pel desaparegut 50×7, una aventura periodística que va durar menys del que molts hauríem desitjat. Ha estat un orgull col·laborar amb els principals mitjans històrics del nostre país, però encara més engrescador és participar en projectes digitals innovadors que defensen el periodisme independent i que tracten notícies vinculades a temes socials i polítiques públiques.
En aquests dos-cents articles he parlat una mica de tot. Des dels meus temes habituals, com la transformació social, l’educació, l’economia social o el tercer sector, fins a d’altres com el periodisme social, l’independentisme, la salut mental, l’assetjament o anàlisi electoral. Però també he escrit sobre el pijos, l’esglesia catòlica, la gent de dretes o la vida a la presó d’un condemnat per parricidi.
Des del principi i com a tònica habitual, he mirat d’aprofitar les tribunes que se m’oferien per denunciar, reclamar i incidir respecte a les mancances, desigualtats i injustícies que es produeixen en tot allò vinculat a l’estat del benestar. Inevitablement això implica qüestionar a la classe política, als partits i als poders econòmics i socials del país. I com que no me n’he estat de fer servir un estil dur i directe, n’he patit les conseqüències.
Escriure em provoca un immens plaer i satisfacció, però també m’ha tocat viure algun tast de la part més desagradable de l’ofici d’opinador: advertiments, amenaces, portes tancades, oportunitats perdudes, “ja et vam avisar”, “com pots dir això de nosaltres”, “no et convé”, “no ha agradat”, “tens raó, però no ho puc dir públicament”,… La llista seria llarga. Fins i tot un trist i ridícul episodi de censura! Per sort, de tant en tant, ha arribat alguna petita compensació en forma de “sort que tu t’atreveixes a escriure el que molts pensem però no podem dir”. Sento l’espòiler, però ja us avanço que l’estil no canviarà. Passada la cinquantena i anant cap a la seixantena, amb els fills grans i tanta feina feta, em sento gairebé obligat a parlar clar i sense embuts.
Ara fa uns dies, en una entrevista a televisió, el pedagog, mestre i filòsof Gregorio Luri enllaçava un seguit de meravelloses i sabies reflexions sobre l’escriptura. En reprodueixo de manera textual algunes:
“Escriure té a veure amb la transmissió d’idees, però té una funció encara més important: escriure és una manera de tenir idees. Sovint comences un article, vas escrivint i al darrer paràgraf dius alguna cosa que es contradiu amb el principi. Tenir opinions diferents sobre un mateix tema i saber encarar-les; això és el pensament crític. Si voleu fomentar de veritat l’esperit crític, treballeu les conjuncions i les subordinades.
“Escriure és una de les experiències més íntimes, perquè davant l’escriptura no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Veiem els nostres límits, les nostres incapacitats. Escriure és aprendre a pensar”.
M’identifico plenament amb la idea d’escriure com a acte íntim que t’ensenya a pensar. Personalment, i per estrany que sembli, el fet de pensar, estructurar i construir una reflexió per acabar convertint-la en una article de 2.500 caràcters o 900 paraules em produeix una sensació de relax i desconnexió important. De fet acostumo a escriure a darrera hora de la nit, després d’haver paït tots els esdeveniments del dia.
Quan el passat mes de novembre ens deixava l’historiador Joan B. Culla, els seus biògrafs explicaven que havia escrit més de dos mil articles. Assumit que no hi arribaré, em proposo seguir aportant reflexió allà on em demanin mentre segueixo aprenent a pensar. Gràcies a totes les persones que em seguiu i llegiu els meus articles. Gràcies a les que considereu que val la pena publicar-los. Cap als quatre-cents!