Les docents catalanes han dit prou. Han rebutjat un preacord que consideraven insuficient i han tornat a posar el sistema educatiu al centre del debat públic. No només per les seves condicions laborals, sinó perquè han entès que la defensa de la dignitat professional és inseparable de la defensa del servei públic. I aquesta és, precisament, una lliçó que el tercer sector social no hauria d’ignorar.
Fa anys que el sector social denuncia infrafinançament, precarietat i un reconeixement institucional que no passa de paraules boniques i bones intencions. Però aquestes denúncies, tot i ser justes, sovint no aconsegueixen traspassar el mur de la indiferència política. Per què? Perquè el relat no sempre ha estat prou compartit, prou unitari, prou contundent. I perquè, a diferència del sector educatiu, el tercer sector encara no ha aconseguit que la ciutadania percebi que el seu malestar és també el seu problema.
El que està passant a l’educació és un mirall incòmode però imprescindible. La comunitat docent (també la sanitària), han sabut construir un relat que transcendeix el corporativisme i que situa la seva lluita en el terreny del bé comú. Han sabut explicar que unes condicions laborals dignes no són un privilegi, sinó una condició necessària per garantir una educació de qualitat. Han sabut fer visible que el deteriorament del sistema no és un futur hipotètic, sinó una realitat que ja afecta infants i famílies.
El tercer sector social ha de fer exactament això: convertir la precarietat en una alerta de país. Explicar que quan una educadora social cobra sous insuficients, quan un servei d’atenció domiciliària no pot retenir professionals, quan un centre de menors funciona amb plantilles exhaustes, no és el sector qui pateix: és la ciutadania. És el dret a ser atès amb dignitat el que s’esquerda.
També hi ha un altre aprenentatge clau: la unitat. El sector educatiu ha demostrat que, quan els actors es coordinen i parlen amb una sola veu, el Govern escolta. El tercer sector, en canvi, massa sovint es fragmenta en plataformes, federacions i entitats que comparteixen diagnòstic però no sempre estratègia. Sense una agenda mínima comuna, sense un calendari conjunt, la força es dilueix.
I encara un tercer element: la gestió intel·ligent del conflicte. Les docents han sabut combinar negociació i pressió, sense trencar ponts, però sense acceptar acords que no resolien el fons del problema. El tercer sector ha de perdre la por d’incomodar. No es pot demanar transformació estructural amb eines simbòliques. Cal definir línies vermelles, escalar quan calgui i explicar a la ciutadania per què es fa.
Finalment, hi ha una qüestió de legitimitat moral. El sector social la té, però ha de saber exercir-la. Transparència, exemplaritat, autocrítica: tot això reforça la credibilitat d’un actor que, per naturalesa, treballa per garantir drets i cohesió social. Però aquesta legitimitat només es tradueix en poder polític quan es combina amb estratègia, relat i capacitat de mobilització.
El sector educatiu ha obert una finestra d’oportunitat. Ha demostrat que, quan un col·lectiu es percep com a imprescindible i actua amb coherència i determinació, el Govern no pot mirar cap a una altra banda. El tercer sector social, que és igualment imprescindible, no es pot permetre quedar enrere. No per interès propi, sinó perquè el futur del benestar del país depèn de la seva força.
Educació, salut o acció social. Els tres pilars de l’estat de benestar, garants de l’equitat i la cohesió social, s’han de reconèixer com a tals. Cal superar excuses i debats basats en fal·làcies: Catalunya és un país ric i hi ha diners. Potser el que necessitem són polítiques públiques que apostin per una redistribució justa de la riquesa, un canvi radical de prioritats i la persecució valenta del frau i la corrupció.
Ara és el moment. O el sector social es reconeix com a actor polític amb capacitat d’incidència real, o continuarà sent tractat com un apèndix prescindible del sistema. I això, senzillament, el país no s’ho pot permetre.