Article publicat a Catalunya Plural el 3 d’abril de 2023.
Fa un temps, l’any 2013, vaig escriure un article en el que deia que tenia ganes de deixar d’estar independentista, expressant la necessitat de normalitzar la situació d’una vegada, tenir finalment un país com els altres i que les nostres preocupacions i accions es concentressin en tirar-lo endavant.
El concepte no era meu. L’havia proposat l’Antoni Baños en una entrevista on deia que “això de ser independentista és com ser adolescent: es tracta d’un estat transitori”. I afegia una segona reflexió: “Un és independentista un temps, per ser ciutadà de la república. I trobo que dibuixem molt poc aquesta república; no la pensem prou”. Anys després, seria Oriol Junqueras qui faria servir el concepte d’estar independentista, argumentar-lo extensament, fent-lo popular i mostrant, un cop més, la seva immensa capacitat per forçar la retòrica i el llenguatge.
La diferència entra ser i estar independentista no és fútil. L’atzucac en que es troba la política catalana aquests darrers anys té moltes derivades, una de les quals és la guerra oberta entre els qui volen la independència per dirimir qui és mes pur, qui és més traïdor, qui és més fidel a l’1-O o qui ha deixat de ser independentista. Debats tan estèrils com frustrants.
Tot i el cabreig que porto des del 2017, tot i ser dels que penso que llavors i en tots els esdeveniments posteriors, la classe política catalana va fer un paper galdós i mediocre, sent incapaç d’estar a l’alçada dels anhels d’una part important de la ciutadania, mai he pensat ni he dit que cap dels líders i portaveus independentistes hagin deixat de ser-ho. Fer aquest tipus d’afirmació i judici seria massa fàcil i prefereixo mantenir-me en el respecte als pensaments i creences de cadascú.
Ara bé; de la mateixa manera que dic que no penso que cap polític independentista hagi deixat de ser ser-ho, l’observació crítica dels fets i de les accions em fan afirmar, sense gaire dubtes, que la gran majoria ha deixar d’estar independentista. I aquesta contradicció explica bona part del vodevil en que estem instal·lats.
El dia a dia de la política del nostre país s’ha convertit en un absurd intercanvi de declaracions i contradeclaracions partidistes, construccions de relats ficticis que res tenen a veure amb la realitat, soflames de paraules buides i repetició obsessiva del gran hit: “pensar en els veritables problemes de la gent”. A més, aquesta política de discursos de consigna va acompanyada d’una preocupant inacció per donar resposta a les necessitats de les persones.
Des del referèndum de l’1 d’octubre fins avui, Catalunya s’ha instal·lat en una mena de llimb que no ens permet avançar. Els discursos de la majoria parlamentària continuen sent pretesament sobiranistes, però les propostes i concrecions van en la línia oposada. Per això dic que han deixat d’estar independentistes. I darrera, una part important de la població, per esgotament i tedi, especialment les franges més joves, ha optat per fer un “stand-by” que en el fons és un “ja us ho fareu”.
La contradicció és evident: paraules independentistes versus fets autonomistes. Això em fa recordar una anècdota de fa uns anys, quan un pagès, líder del sector agrari i home savi, com acostuma a ser la gent que treballa la terra, em deia: “Jo soc independentista de rel, dels que l’1-O vaig tallar carreteres amb el tractor. Però aquesta situació d’indefinició dels nostres polítics és desesperant. Cal triar el camí: o anem de manera valenta i decidida cap a la independència o assumim que no ha pogut ser i treballem per enfortir Catalunya i protegir a la ciutadania. Aquest no saber cap a on anem només servirà per afeblir l’economia i generar frustració a les futures generacions”. Compateixo el diagnòstic. Mentre seguim al llimb, el país s’esmicola socialment, les necessitats dels col·lectius més vulnerables s’incrementen exponencialment i anem perden pes i reconeixement.
Poques persones han deixat de ser independentistes, però moltes han deixar d’estar-ho. Fins a quan? Quin és el full de ruta? Què ens farà sortir d’aquesta situació? Potser el cicle electoral que començarà ben aviat i els seus resultats poden ser el principi d’una nova etapa que clarifiqui els ser i els estar.