
En el nostre país encara ens queda una part del camí per fer. Tot i això i ha elements positius que ens obliguen a ser optimistes. La fortalesa i projecció del tercer sector és evident. I en el cas de les cooperatives, l’impacte de la crisi i de les seves conseqüències ha permès demostrar la vigència d’un model de llarga trajectòria que ha sabut adaptar-se a les noves realitats socials.

Els agents de l’economia social s’han de convertir en generadors claus d’ocupació, especialment per a col·lectius en risc d’exclusió. Per fer-ho, caldrà estudiar i interpretar les noves realitats socials per proposar respostes adients. I també revisar models que ens permetin passar d’usuari subjecte passiu del procés que l’ha de portar a trobar feina a persona sòcia d’una cooperativa o d’una associació que de manera activa és converteix en protagonista del seu projecte de vida.
La complicitat entre cooperativisme i tercer sector, que s’ha de bastir sobre valors compartits com la democràcia, la participació o la preeminència de la persona per sobre del capital, és pas necessari per aquesta gran articulació de l’economia social. Un procés en el que hi tenen un paper clau les cooperatives d’iniciativa social. En la seva doble vessant d’empreses cooperatives que s’integren activament a l’activitat i plataformes del tercer sector, han d’actuar com a baula de connexió entre ambdues realitats.
Aquesta aliança entre cooperativisme i tercer sector és pas necessari per aconseguir l’altre element que les experiències d’altres països ens assenyalen: una aposta política clara i sense complexos per models empresarials i de gestió que superin els esquemes tradicionals. Aquesta segona part del camí es presenta difícil, però potser ara que molts volen imaginar un nou futur és una bona oportunitat per presentar propostes.