Article publicat a Catalunya Plural el 24 de juliol de 2023.
Eleccions celebrades i tots els escenaris queden oberts. Tant pot governar Feijoo, com Sánchez, com podem anar a la repetició electoral. Però malgrat l’entusiasme del PSOE, les eleccions les ha guanyat la dreta i tenen moltes possibilitats d’ocupar La Moncloa. Certament sense un bon resultat de l’ultradreta. Bona notícia! De fet, l’estratègia dels socialistes de fer servir l’espantall de la dreta extrema, segurament ha fet guanyar les eleccions al PP. El quart actor en discòrdia, Sumar, no ha fet tampoc bon resultat. Un cop més, i ja no és el primer ni el segon, l’efecte Yolanda Díaz no ha funcionat. Potser que s’ho faci mirar. Uns i altres han aprofitat la nit electoral per reclamar el seu drets a liderar les negociacions per formar Govern. Les properes setmanes seran doncs, divertides. I com que la política és així de capriciosa, resulta que la clau per decidir si governa Sánchez o hi ha noves eleccions queda en mans de Junts. Sembla que tothom, inclosos els mateixos dirigents de Calàbria, donen per fet el suport d’ERC al PSOE a canvi de res o de poca cosa. Per això serà la formació de Puigdemont i de Laura Borràs qui tindrà la darrera paraula. El destí és a vegades molt entremaliat! Si finalment el PP s’emporta el gran premi, les forces progressistes hauran de revisar els erros comesos, fer autocrítica i iniciar una nova etapa que necessàriament haurà de combinar l’estratègia a llarg termini per recuperar el que s’ha perdut, amb combatre de totes les maneres que calgui les polítiques reaccionaries que ens venen a sobre. Potser el pes de VOX no serà tan important com es preveia, però no ens enganyem: la ultradreta no ha tornat, és que no ha marxat mai. Preparem-nos per defensar des del carrer el que no s’haurà sabut defensar des de la política de partits. Centrar el missatge en la por a l’extrema dreta no només no ha funcionat, ha estat un immens error estratègic. Els partits de la coalició que ha governat als darrers anys han posat en safata la victòria a la dreta renunciant a centrar la campanya electoral en les polítiques desenvolupades a favor de les persones, permetent que el focus es reduís al “Sánchez es malo, Sánchez es bueno”. Tampoc l’intent dels darrers dies de mirar de veure qui deia més mentides tenia sentit. Aquestes bregues no són els debats que interessen a la ciutadania i a més, seríem capaços d’assenyalar algun candidat o candidata que no hagi mentit? A diferència de països amb més tradició i cultura democràtica, en aquestes latituds això no penalitza, ben al contrari. És molt curiós que la decisió de bona part de l’independentisme de no participar en aquestes eleccions i apostar per l’absentisme militant i actiu, hagi provocat un triple efecte pervers: victòria insuficient del PP, opcions residuals perquè Sánchez torni a fer de Sánchez i paper decisori de Junts. Les que havien de ser les eleccions més espanyoles, han acabat sent ben catalanes! Tot i això, l’opció que governi el PSOE és realment complicada. Costa veure què pot oferir a uns Junts que per activa i per passiva han dit que el preu serà molt alt. Tant ells com ERC hauran d’explicar molt bé les decisions que prenguin durant les properes setmanes. En clau catalana, els resultats consoliden una tendència que moltes havíem anunciat. Uns partits polítics desconnectats del pols del carrer i encantats d’haver-se conegut han estat durament castigats per l’electorat, cansat d’anys de xerrameca buida i estèril. Aquest ha estat el segon acte d’un cicle electoral que es va iniciar amb les eleccions municipals. La ciutadania reclama als partits independentistes una profunda reflexió sobre tot el que ha passat des del 2017. Cal que s’assumeixin responsabilitats, cal renovar l’estratègia i el lideratges. Foc nou. El cicle es tancarà amb un més que provable avançament electoral a Catalunya, on si no hi ha hagut propòsit d’esmena i noves estratègies, la sagnia de pèrdua de vots pot conduir a alguns a la irrellevància. Fins a llavors, caldrà seguir de ben a prop la governabilitat d’Espanya. Junts faria bé en no enlluernar-se amb el paper que l’aritmètica electoral li ha atorgat. Que la clau del Govern estigui en mans d’un partit independentista no ens hauria de fer oblidar que durant la campanya electoral i mesos abans, Catalunya no ha estat ni tema, ni preocupació ni problema.