Publicat a:




Iniciem una nova i
engrescadora aventura en la que, conjuntament amb els companys de
secció, mirarem de reflexionar setmanalment  en torn el que es
coneix com l’estat de benestar. El concepte, que té l’origen en el
“welfare state” anglès, nascut en contraposició al “warfare state” o
estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial, defineix el
conjunt de polítiques que garanteixen l’accés de tota la població a
l’educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per
desocupació o jubilació.


Avui aquest estat del
benestar, cada cop més retallat i qüestionat, veu trontollar els seus pilars
davant la implacable piconadora del liberalisme més ranci. I
tot acompanyat d’una estudiada ofensiva per confondre’ns en els termes i en
els conceptes.

Aquestes darreres setmanes hem
sabut que un empresari gallec a fet donació de vint milions d’euros a Càritas.
Fa uns mesos vàrem viure la Marató per la Pobresa organitzada per
TV3.  Són només dos exemples del model de societat que des d’alguns
sectors volen imposar-nos front els drets socials assolits els darrers
anys.

Als inicis de la crisi, allà
pel 2008, es feia servir aquella estúpida afirmació que l’assimilava a
oportunitat esmentant als xinesos. Allò va ser la primera d’un seguit
d’afirmacions oportunistes com la de que havíem viscut per sobre de les nostres
possibilitats o la de que suposaria la refundació del capitalisme, feta per un
il·lustre líder europeu.

I és que la crisi ho justifica
tot. Segur que ha generat noves oportunitats per alguns, però les dades ens
confirmen dia rere dia que per a la immensa majoria dels catalans ha suposat
empitjorar les seves condicions de vida.

A una societat on 245.000 llars
tenen a tots els seus membres a l’atur, on l’índex d’atur juvenil supera el 50%,
on 1 de cada 5 ciutadans viu en situació de pobresa, és més necessari que mai reivindicar
conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari
que mai aclarir on són els recursos i a que s’estan destinant. I és més
necessari que mai reactivar polítiques socials que facin front al risc de
trencament de la cohesió social.


Donacions milionàries, maratons
i altres actes d’exculpació i justificació no resoldran els problemes
estructurals que afecten la nostra societat. Ben al contrari, només serviran
per perpetuar una perillosa i indesitjada fractura social.