Article publicat a Catalunya Plural el 16 de maig de 2023.
La teoria política ens ensenya que el concepte ciutadania fa referència al conjunt de persones que formen part d’una comunitat, ja sigui una ciutat, una regió o un país. I que aquesta ciutadania, que té drets i deures, es relaciona amb els poders públics mitjançant l’exercici de la participació ciutadana. Per la seva banda, els poders públics són les institucions i organismes que exerceixen el poder polític en nom del poble, ja sigui a nivell local, regional o nacional. Aquests poders públics tenen la responsabilitat de garantir el benestar i la seguretat de la ciutadania, i de gestionar els recursos i serveis públics.
Tampoc podem oblidar que la participació en la vida política i cultural és un dret humà fonamental reconegut en una sèrie de tractats internacionals, començant per la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans, que estableix el dret a participar al govern i les eleccions lliures, el dret a participar a la vida cultural de la comunitat, el dret a la llibertat de reunió i associació pacífica i el dret a afiliar-se als sindicats. La participació és doncs, un principi bàsic dels drets humans i també és una condició per a la ciutadania democràtica de totes les persones.
Però més enllà de la teoria i dels drets i de saber que disposem d’organitzacions i d’agents socials que miren d’auditar l’acció pública, a més de les auditories que les lleis estableixen per garantir un mínim control de l’activitat dels responsables públics, com podem aprofundir en el dret que cada persona hauria de tenir de relacionar-se de tu a tu amb els seus governants i exigir-los, de manera recíproca, que rendeixin comptes de la seva actuació?
Els diferents poders públics amb els que com a ciutadans ens hem de relacionar cada dia, ens auditen, ens controlen, ens supervisen i ens sancionen sense contemplacions com a mesura per garantir el funcionament de la societat. Però, i a la inversa? Què passa quan són ells els que incompleixen els compromisos, es salten les normes o fan una gestió incorrecta dels recursos públics?
Els exemples són múltiples i lamentablement més habituals del que seria desitjable. Darrerament n’hem tingut dos de sagnants: per un costat, la desastrosa gestió de les oposicions a la Generalitat de Catalunya i per l’altra, l’últim maltractament a les usuàries per part dels responsables de rodalies, una història que ve de lluny. Però simplement tirant d’hemeroteca, podríem omplir centenars de fulls amb greuges vinculats a la mala gestió, la corrupció, la manca de transparència, l’ús indegut dels fins públics i altres males pràctiques vinculades als afers públics. Però com ho hem de fer? Més enllà de votar cada quatre anys a les diferents eleccions, quines formes de compromís i participació són possibles per a la ciutadania per poder exercir una veritable auditoria del poder?
Tal i com reflexionava en un altre article mesos enrere, ens trobem en un moment de clara distància entre la classe política i la societat; una situació de descrèdit de la política que ha portat al que hem anomenat desafecció i que pot provocar un important augment de l’abstenció i del vot nul en properes convocatòries electorals. I sembla evident que el motiu principal d’aquest distanciament és la manera de gestionar (o no gestionar) els afers públics. Tot plegat posar en risc la qualitat de la nostra democràcia i l’ús eficient dels recursos per donar resposta a les necessitats de les persones.
Per això és més necessari que mai activar i potenciar totes aquelles opcions de participació i incidència que ens permetin auditar als nostres polítics. Sindicats, partits, entitats socials, organitzacions empresarials, moviments d’autogestió, economia social i solidària, associacions d’estudiants, xarxes socials, presència al carrer, mocions al Parlament, iniciatives legislatives populars, plataformes ciutadanes,… Des de l’acció individual i sumant-se a les diverses opcions de participació i acció, toca treballar perquè una classe política massa acomodada recuperi el compromís de servei i qualitat en la gestió dels afers públics per la qual va ser escollida.
L’any 2010, en els moments més durs de la crisi econòmica que havia començat dos anys abans va tenir un gran èxit l’assaig “Indigneu-vos”, escrit per Stéphane Hessel, diplomàtic francès, antic membre de la resistència francesa i supervivent dels camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau durant la Segona Guerra Mundial. L’obra, en paraules del mateix autor, animava als joves a indignar-se i deia que tot bon ciutadà s’havia d’indignar perquè el món anava malament, governat per uns poders financers que ho acaparaven tot.
Goso referenciar el llibre de Hessel i el seu títol per animar a la ciutadania a fer un pas endavant i començar a auditar de manera continuada i exigent als poders i a les administracions públiques.
Auditeu! Auditem!