Aquests darrers mesos,
convertit en un dels temes de l’estiu, s’ha parlat molt dels problemes de malnutrició
i desnutrició que afecten a una part dels infants catalans com a conseqüència
de la crisi econòmica. L’informe que sobre el fet va fer públic el Síndic de
Greuges va provocar una petita tempesta política. La primera tongada de la
tempesta va tenir com l’epicentre el debat sobre la diferencia entre els dos
conceptes. Això va permetre que tots féssim un curs accelerat sobre alimentació
i salut. I a partir d’ara ja sabem que la malnutrició defineix la condició
sanitària causada per una inadequada alimentació i nutrició. En canvi, la
desnutrició és una malaltia causada per una alimentació insuficient, baixa en
calories i proteïnes. Dit duna altra manera, la malnutrició implica un
desequilibri en els tipus d’aliments i la desnutrició l’absència d’alguns dels
aliments claus de la dieta.
Aquesta distinció va quedar
clara i finalment es va arribar a un cert consens sobre el fet que, si bé existeixen
casos de malnutrició, de cap manera es pot dir que hi hagi desnutrició a
Catalunya. Aquesta era la posició defensada pel Conseller de Salut des d’un
primer moment. El més curiós del cas és, però, que una lectura a fons de l’informe del Síndic permetia entendre que els casos
referits ho eren de malnutrició. Fet que demostra un cop més que opinar
precipitadament en temes polèmics pot portar a l’error i el ridícul.
Més enllà de conceptes, la
noticia em va fer pensar en la campanya Aquí hi gana!, mobilització ciutadana
que a finals dels anys vuitanta va denunciar la situació de marginalitat i
pobresa que es vivia als barris del districte de Ciutat Vella de
Aquella ciutat, que perseguia el somni de la modernitat i el disseny, amagava a
la seva rebotiga misèria i gana. El debat que va generar aquella campanya i les
demandes de solucions als responsables polítics van derivar en un seguit
d’intervencions socials dutes a terme pels primers educadors que de manera
continuada treballaven als barris, un d’ells aquest que escriu.
El record d’aquells primers
anys amb infants, pels quals organitzàvem activitats, ajudàvem a fer deures i
garantíem dos àpats diaris, m’ha fet veure que passats vint-i-cinc anys torna a
haver-hi infants a Barcelona i altres barris i pobles de Catalunya que passen
gana. Tant hi fa si és malnutrició o desnutrició; tan hi fa si són vint,
dos-cents o dos mil infants; tant hi fa! No hi ha justificació perquè un país
ric i amb recursos com el nostre permeti que cap dels seus infants passin gana.
La crisi no ho justifica tot.
Vint-i-cinc anys després no
calen campanyes ciutadanes. Ha de ser la societat en conjunt i l’estat de
benestar que entre tots hem construït els que garanteixin una redistribució més
justa i equitativa de la riquesa que permeti acabar amb xacres com la pobresa
infantil.