Article publicat a Catalunya Plural el 29 d’agost de 2023.
Quan semblava que la baixada de revolucions del mes d’agost només podria ser alterada per novetats en les negociacions postelectorals o per algun fenomen natural, un personatge anomenat Rubiales, als que només els malalts de la informació coneixíem, va decidir provocar un terratrèmol amb una exhibició mundial de la caspa que cobreix l’esport professional espanyol.
Durant aquests dies s’ha escrit infinitat d’articles sobre el cas, alguns d’ells en aquest mateix diari, amb encertades aproximacions als diferents aspectes del mateix. Estem davant d’un fet que possiblement acabarà tenint més transcendència del que molts imaginen ara. Personalment vaig fer la meva anàlisi ràpida a les xarxes abans de la impresentable intervenció de Rubiales a l’assemblea de la Federació. Anàlisi que continua sent vàlida tot i els esdeveniments i els dies passats:
- Els xulos i prepotents tard o d’hora l’acaben cagant. Sempre!
- Vilda ha estat col•laborador necessari.
- Admiració eterna per Mapi Leon i les altres valentes.
- Un cop més, trist paper del F.C. Barcelona. Valors?
Així doncs, més que fer un altre article sobre els fets, m’agradaria analitzar l’assumpte des de la perspectiva del poder i els seus mecanismes. El cas que ens ocupa té un interès especial perquè, si les coses avancen com sembla, suposarà la caiguda d’un poder masclista, endogàmic i corrupte i un punt d’inflexió en el camí cap la igualtat real entre homes i dones i la fi dels abusos. Un pas endavant pels que defensem la transformació social a partir de canvis estructurals que contribueixin a eliminar les desigualtats des de qualsevol perspectiva i a generar relacions que construeixin societats justes i equitatives.
De de l’enfocament de la transformació social, cal revisar i escoltar a alguns politòlegs que defensen que aquesta implica sempre que hi hagi guanyadors i perdedors pel que fa al poder, però que la majoria de les vegades els canvis provocats impliquen poques alteracions en l’estatus de les elits i poc empitjorament en les seves prebendes. En aquesta ocasió podem estar davant d’un d’aquells casos excepcionals en que la reacció i la mobilització sacsegen el poder de veritat, provocant un punt de no retorn i obligant a una revisió a fons d’una situació enquistada després d’anys de silencis i complicitats interessades. És el que algunes de les implicades que primer van reaccionar van resumir perfectament amb l’expressió “s’ha acabat”. Els propers mesos veurem cap a on avança la situació a partir del joc de forces entre els diferents poders i la mobilització dels col·lectius afectats i el conjunt de la societat.
El focus s’ha situat aquest cop en el món de les organitzacions que lideren l’esport professional gràcies a l’explosió del futbol femení i els seus èxits esportius. Però és important no caure en la trampa de pensar que és un entorn concret dominat per quatre cavernícoles. A tots els sectors, m’atreviria a dir que sense excepcions, trobarem aquestes actituds de mascles alfa que estableixen la relació de poder amb les dones a partir d’una sexualitat malaltissa i abusadora. Això ho complementen amb una relació amb els homes del grup fonamentada en generar complicitat a partir de comentaris sexistes i degradants. Parlo de valorar a una professional centrant-se en la mida de la seva boca de cara a practicar sexe oral; o de la recomanació “això t’ho soluciona una bona mamada de la teva dona” a algú que explica que està de baixa per problemes de cervicals. Aquests no són exemples fruit de la creació literària de l’autor, sinó que són converses escoltades en un dels mons professionals més sensibilitzat, més feminista i més defensor dels valors de la igualtat. Sense voler fer categoria de l’anècdota, estic convençut que molts lectors i moltes lectores podrien explicar les seves.
Poder polític, poder econòmic, poder empresarial, poder eclesial, poder associatiu, poder cooperatiu, poder sindical. Cal partir de la premissa que no hi ha excepcions ni sectors nets. I aprofitar l’impuls que ha generat la prepotència i els errors d’un home pagat de si mateix (771.000 € anuals, però d’això ja en parlem una altre dia) com a palanca de canvi a les cúpules de l’esport i aconseguir que s’activi l’efecte dominó, més tenint en compte que tots aquests poders estan profunda i intencionadament interrelacionats.
Hannah Arendt, una de les pensadores més influents del segle XX, defensava que reaccionem amb ràbia quan és ofès el nostre sentit de justícia i que és així, precisament, com comencen a perdre legitimitat els que ostenten el poder. Arendt tenia una idea ferma de la llibertat com a realitat política viva exercida per la persona. Per ella no és quelcom que pugui donar-se, sinó que s’ha de prendre. “La llibertat és com la respiració, necessita d’espai entre les persones. El totalitarisme és l’intent per part de l’Estat o de qualsevol altre poder per comprimir aquest espai”.
Més enllà de l’espectacle mediàtic, el que hem viscut aquests darrers dies és una apassionant mostra de la possibilitat de fer trontollar un poder que se sentia blindat, intocable i impune quan hi ha mobilització, valentia i assumpció de riscos.