Article publicat a Catalunya Plural el 27 de juliol de 2026.
La pregunta és inevitable: per què Catalunya ha necessitat sis anys per fer allò que ja sabia que calia? La resposta no s’ha de buscar en el sector, que ha estat persistent, propositiu i pacient, sinó en la política pública. El que ha fallat és la capacitat de les administracions —liderades consecutivament per les tres principals forces polítiques del país— per convertir els acords en polítiques, i les polítiques en realitats.
Com bé sabeu, l’expressió francesa déjà vu vol dir «ja vist» i s’utilitza per descriure la sensació que una situació es repeteix sense motiu aparent. En política social catalana, aquesta sensació comença a ser massa familiar.
Aquesta setmana farà sis anys de la signatura, en plena pandèmia, de l’Acord per una Catalunya Social entre el president de la Generalitat, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, el president de La Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya i la presidenta de la Taula. Aquell acord va néixer en un moment crític: el tercer sector sostenia, de manera essencial i compromesa, la resposta comunitària a la pandèmia, mentre els serveis socials funcionaven gràcies a professionals amb sous que no reflectien ni la seva responsabilitat ni la seva aportació.
El document del 2020 identificava amb precisió les febleses del sistema: condicions laborals insuficients, tarifes obsoletes, governança feble, concertació residual i un finançament massa dependent de convocatòries puntuals. El diagnòstic era encertat, però el país va fer el que massa sovint fa: diagnosticar sense executar. Els compromisos van quedar en el terreny de les declaracions, sense calendari, sense pressupost i sense mecanismes que obliguessin a fer-los realitat.
Els capricis del calendari han volgut que, més d’un lustre després, s’hagi celebrat la Cimera del IV Pla de suport al Tercer Sector Social de Catalunya. I la paradoxa és evident: els compromisos que s’han tornat a posar sobre la taula el 2026 són, en essència, els mateixos que ja figuraven al document del 2020. La Cimera 2026 no inaugura un nou horitzó; reactiva mesures acordades per respondre a mancances ja diagnosticades. El que ha fallat no és la capacitat de consens, sinó la capacitat de desplegament.
La Cimera 2026 no inaugura un nou horitzó; reactiva mesures acordades per respondre a mancances ja diagnosticades. El que ha fallat no és la capacitat de consens, sinó la capacitat de desplegament.
Ara bé, la Cimera 2026 arriba en un context diferent. La nova Llei del Tercer Sector Social obliga a concretar allò que el 2020 només es va anunciar. I és en aquest marc que el Govern i el tercer sector recuperen els mateixos punts, però amb instruments que aquest cop volen ser operatives. Mesures insuficients i que arriben tard, però que obren una finestra d’oportunitat se les administracions, ara si, compleixen. L’equiparació salarial es converteix en un pla dotat amb 600 milions d’euros en quatre anys. L’actualització de tarifes es vincula a costos reals i salaris. La concertació passa, aparentment, a ser preferent per mandat legal. La governança es reforça amb l’activació del Consell de Diàleg Civil. I el finançament estructural es materialitza en un Pla d’impuls del tercer sector.
La pregunta és inevitable: per què Catalunya ha necessitat sis anys per fer allò que ja sabia que calia? La resposta no s’ha de buscar en el sector, que ha estat persistent, propositiu i pacient, sinó en la política pública. El tercer sector ha aportat diagnosi, dades, propostes i consensos. El que ha fallat és la capacitat de les administracions —liderades consecutivament per les tres principals forces polítiques del país— per convertir els acords en polítiques, i les polítiques en realitats.
El 2020 es va pactar un model; el 2026 es pacta el mateix model, però amb l’obligació i compromís de desplegar-lo. Aquesta reiteració revela una debilitat crònica: Catalunya és capaç de generar acords estratègics, però li costa convertir-los en resultats tangibles. En aquest cas, no hauríem de parlar d’un déjà vu, sinó d’un déjà vécu: un «ja viscut» més intens i profund.
Els compromisos que tornen —l’equiparació salarial, la revisió de tarifes, la concertació preferent, la governança estable i el finançament estructural— no són novetats. Són pendents. Són deures que el país va deixar sense fer. I és precisament aquesta repetició la que incomoda: si el 2026 reactiva allò que el 2020 ja era imprescindible, vol dir que el sistema social català ha funcionat sis anys amb mancances que es podrien haver corregit abans.
La Cimera 2026 pot ser llegida de dues maneres: com una feblesa, perquè evidencia sis anys de retard en un sistema fràgil; o com una oportunitat, perquè ofereix la possibilitat —finalment— de complir allò que el país va prometre. La diferència dependrà de si el Govern converteix els acords en pressupost, calendari i reglament, i de si el sector és capaç d’exercir de manera ferma i valenta la seva capacitat de pressió i articulació.
El 2020 va ser un acord estratègic sense múscul. El 2026 és un acord operatiu que intenta corregir sis anys d’incompliments. La pregunta decisiva és si Catalunya aprofitarà aquesta segona oportunitat, o tornarà a diagnosticar sense desplegar. Perquè el que està en joc no és un document, sinó la fortalesa del sistema social, la dignitat de les persones que el sostenen i la qualitat de vida de les persones ateses i acompanyades.