Editorial publicada al Butlletí de VINCLE l’1 de juliol de 2026.
Aquest mes coincidim amb dues fites que expliquen molt bé què és VINCLE i què volem continuar sent: la publicació de la Memòria 2025 i l’aprovació de la nova Llei del Tercer Sector Social. Són dues notícies que, llegides juntes, dibuixen una fotografia precisa del moment que viu el sector: una combinació de reconeixement i fragilitat, d’avenços normatius i de febleses estructurals que encara no s’han afrontat amb prou valentia.
La Memòria 2025 mostra l’abast i la solidesa de la nostra activitat: “més de 28.000 persones ateses i una presència consolidada a 87 municipis”. Aquest volum d’intervenció només és possible gràcies a un equip de professionals que treballa des de la proximitat, el coneixement del territori i el compromís amb la transformació social. Les dades de satisfacció —4,55 sobre 5 en valoració global, i més del 95% de persones que afirmen sentir-se en un entorn segur i respectuós— confirmen que la qualitat és un valor real, no declaratiu.
Al mateix temps, la nova Llei del Tercer Sector Social reconeix el paper de les entitats com a “agents de proximitat capaços d’actuar com a pont entre la ciutadania i l’administració”. És un pas important, perquè valida institucionalment una manera de fer que VINCLE practica des de fa dècades: la intervenció comunitària basada en la confiança, la presència sostinguda i l’apoderament de les persones i les comunitats.
Però seria ingenu celebrar la llei sense assenyalar la contradicció que encara pesa sobre el sector. Perquè, mentre la normativa reconeix el valor de la proximitat i la intervenció comunitària, el Tercer Sector Social continua infrafinançat, amb serveis tensionats i professionals que sostenen situacions complexes amb recursos insuficients. I perquè, tot i el pas endavant que suposa la llei, encara no hi ha decisions polítiques valentes que garanteixin un model estable, amb tarifes adequades, contractes programa pluriennals i mecanismes que blindin la missió de les entitats.
La llei és un marc; el que necessitem ara és voluntat política. És aquí on apareix la paradoxa: celebrem un reconeixement que arriba tard i que, per si sol, no resol la feblesa estructural del sector. Les administracions i les forces polítiques tenen ara l’oportunitat —i la responsabilitat— de convertir aquest marc legal en polítiques públiques que garanteixin sostenibilitat, dignitat laboral i coherència amb el model que diuen defensar.
Per això, aquest juliol celebrem, sí, però també interpel·lem. Celebrem el camí recorregut, la feina dels equips i la confiança de les persones i comunitats que acompanyem. I interpel·lem perquè la nova llei no pot ser només un text: ha de ser un compromís real amb un sector que és essencial per a la cohesió social del país.
La Memòria mostra què fem; la Llei diu que és important fer-ho. Ara cal que les polítiques públiques ho facin possible.