Article publicat a Catalunya Plural el 20 de març de 2023.
Durant aquest inici de segle el nostre país ha enllaçat, sense gaire temps per pair-ho, la duríssima crisi econòmica del 2008, el mal anomenat procés i una pandèmia mundial. Tot plegat ens ha situat a l’etapa actual, que no em consta hagi estat encara batejada, però que potser podríem anomenar “que hem fet per merèixer això?”.
Tots aquests moments han estat gestionats per la classe política, composada per formacions i dirigents que s’han anat rellevant al Parlament i al Govern de Catalunya. Aquest article pretén analitzar de manera crítica la realitat de Catalunya, però segur que moltes de les reflexions poden ser extrapolables al conjunt de la política del nostre entorn. Tot i el títol, més que de política parlarem de partits polítics, que tot i que ho sembli, no és exactament el mateix. De fet, aquesta confusió interessada és un dels grans mals que ens afecten. La política va més enllà dels partits.
Vivim una època en que una part important de la societat ha desconnectat de la política. Tot i que els interpel·lats facin veure que no se n’adonen, avancem dia a dia cap a un preocupant descrèdit de la política. Quan parlem de descrèdit, parlem de la pèrdua de confiança i credibilitat que pateix la classe política catalana aquests darrers anys. Segur que una part d’aquesta situació deriva del procés independentista i de la polarització que ha generat, però no és la única explicació. També cal tenir en compte la corrupció i el clientelisme en alguns partits polítics, la falta de transparència en la gestió dels recursos públics, la confrontació entre els partits polítics i l’escassa capacitat de diàleg i consens entre els diferents actors polítics.
A tots aquests elements cal afegir que amb poques i destacables excepcions, la política ha quedat en mans de la mediocritat guiada per consignes de partits i interessos i egos personals. I aquestes excepcions, que curiosament (o no) són majoritàriament dones, tenen molt difícil actuar de manera independent i valenta davant el control i vigilància dels aparells dels partits: “qui es mou, no surt a la foto”. El nivell és molt baix i el debat polític s’ha convertit en una irritant i decebedora repetició d’argumentaris als que es sumen discursos prepotents i fatxendes que només contribueixen a fer més gran l’esquerda oberta entre polítics i ciutadania.
L’únic consol que ens queda davant aquet panorama és que sabem que tots aquests que avui no fan honor al seu compromís amb el servei públic i que actuen sovint de manera paternalista amb la ciutadania que els ha posat on són, passaran a curt i mig termini a fer més gran el racó dels polítics oblidats. Excepte Jordi Pujol, que possiblement va governar més temps del que hauria calgut, més tenint en compte que després d’anys d’alliçonar-nos sobre moralitat ell mateix va confessar haver actuat de manera immoral i Pasqual Margall, que va deixar la política abans d’hora a causa de la malaltia i que mai sabrem quin recorregut hauria tingut la seva trajectòria, pràcticament no hi més figures polítiques a la història recent del nostre país que hagin deixat petjada. La resta, els milers de càrrecs i responsables polítics que han copat el llocs de poder i representació a la Catalunya post franquisme, o estan a la paperera de la història, o gaudint de retirs daurats amb pagues escandaloses assumides pels contribuents o directament buscant-se la vida, com fem tots, després d’anys de viure dels sous públics. Certament aquesta és la part crua de la política, però no ens ha de fer perdre de vista la dimensió del drama que suposa tenir una classe política que fomenta amb la seva inacció la desafecció i la desconnexió dels votants.
El descrèdit de la política ha generat un clima de desafecció entre la ciutadania, que podria manifestar-se en una elevada abstenció en properes convocatòries electorals i enfortir a les noves formacions polítiques que busquen representar els desencantats amb el sistema polític actual. Per superar aquest descrèdit cal trencar les dinàmiques actuals, que busquen perpetuar la situació i generar dinàmiques disruptives que forcin a la classe política catalana a treballar en la recuperació de la confiança dels ciutadans a través d’una major transparència en la gestió pública, la lluita contra la corrupció i el foment del diàleg i el consens entre els diferents actors. També és important que posin el focus en buscar solucions i respostes eficaces als problemes de les persones.
Deia fa uns dies qui va ser vicepresident del Parlament de Catalunya, Josep Costa, que l’1 d’octubre va ser possible perquè la força de la gent va acovardir als partits davant la possibilitat de cometre errors que els portessin a perdre vots. Comparteixo plenament el diagnòstic i penso que és extrapolable més enllà del procés independentista. Lamentablement, els partits polítics s’han convertit en gestories que només busquen la seva quota de poder i vots. I faran el que calgui. Per això cal fer servir la força que tenim, des de baix, per provocar canvis i aconseguir que els polítics només els quedi l’opció d’apuntar-s’hi. Des del carrer, al Parlament, a les xarxes, als mitjans de comunicació independents, des dels sectors crítics dels partits,… Cal activar totes les eines al nostre abast per incidir i revertir la situació. Ens toca a la ciutadania recuperar la política com a servei i recerca del bé comú. Només així garantirem la qualitat democràtica perduda i l’excel·lència en la gestió pública.