Article publicat a Social.cat el 30 d’octubre de 2024.
La setmana passada coneixíem noves dades sobre la pobresa al nostre país. Segons l’informe Pobresa laboral: quan treballar no és suficient per arribar a final de mes, elaborat per Oxfam Intermón, el 7,7% dels catalans que tenen un contracte laboral viuen per sota del llindar de la pobresa. Una xifra que a escala espanyola es dispara fins al 13,7%.
L’Organització Internacional del Treball (OIT) defineix el concepte de treballador pobre dins del concepte subocupació. Explica que pertanyerien a aquesta categoria aquells treballadors assalariats amb un salari que no es correspon amb les expectatives i característiques del treballador. Dit d’una altra manera, els treballadors pobres són aquells que, tot i tenir una feina, no guanyen prou per viure dignament.
La notícia que publicava el Social.cat sobre aquest tema destacava que “sectors com l’hostaleria i la construcció també tenen aquest problema, que afecta dues de cada deu persones contractades”. I que “la situació empitjora entre les persones nascudes fora de la Unió Europea (UE): un 30% estan en situació de pobresa laboral”.
L’existència d’aquesta realitat i la necessitat de generar un terme per definir-la s’han de considerar com un fracàs sense pal·liatius de la nostra societat. El fet que al nostre país s’incrementin cada cop més els nivells de pobresa i vulnerabilitat entre determinats col·lectius ja hauria de provocar acció i reacció en l’àmbit polític i social. Però fins ara volíem pensar que disposar de feina i d’habitatge era una mínima garantia d’estabilitat i drets. Les dades ens demostren que això ja no és així.
Vivim en un país ric, amb recursos. Però les desigualtats socials són cada cop més grans. Aquestes es presenten de diferents formes: econòmiques, educatives, de salut…, No totes les persones tenen el mateix accés a recursos vitals. Quan parlem d’igualtat parlem d’oferir les mateixes oportunitats a tothom, sense distincions. Però cal anar més enllà i treballar per l’equitat. Aquesta s’enfoca a corregir les desigualtats, assegurant que totes les persones, sense importar el seu origen, tinguin el que necessiten per assolir els mateixos estàndards. Es tracta d’ajustar els recursos per anivellar el camp de joc. No tothom comença des del mateix punt i, per tant, algunes persones poden necessitar més suport per arribar al mateix nivell.
Si ens referim a la justícia social, ens situem a un nivell encara més ampli. És la lluita per eliminar les estructures i pràctiques que perpetuen la desigualtat, buscant canvis en els sistemes perquè tothom tingui oportunitats iguals i un tracte just. Això vol dir eliminar les desigualtats a través de polítiques i pràctiques justes, com la redistribució equitativa de recursos i la generació de drets i oportunitats.
Abordar el fenomen de les persones treballadores pobres des de la perspectiva de la justícia social implicaria millorar les condicions laborals, garantir salaris justos i oferir suport addicional, com l’accés a formació i serveis socials. Governs, empreses i la societat en general han de treballar conjuntament per crear un entorn on tothom pugui prosperar. Fora bo emmirallar-nos a estats que miren de garantir la justícia social, com és el cas sovint esmentat dels països nòrdics, que disposen de sistemes de benestar ben desenvolupats que afavoreixen una alta cohesió social, amb una forta inversió en educació, salut i programes de suport social, a més de desenvolupar polítiques laborals inclusives.
Treballar per la justícia social implica una acció valenta i decidida dels responsables polítics i un alt nivell de compromís de la ciutadania. Només així es podran superar les resistències i l’oposició dels poders econòmics que necessiten mantenir i perpetuar les desigualtats per garantir els privilegis de determinats grups. Un pacte entre les forces polítiques i la societat permetria activar estratègies i accions concretes, com per exemple incrementar la consciència sobre les desigualtats socials a través de l’educació, defensar i implementar polítiques que garanteixin igualtat d’oportunitats, com salaris dignes, accés a l’habitatge i serveis de salut per a tothom o fomentar la participació activa de les comunitats en la presa de decisions i en la implementació de projectes que millorin el seu benestar. També seria important enfortir a les entitats que treballen directament amb grups vulnerables, oferint recursos i suport per a les seves activitats, canviar lleis i normatives que perpetuïn la desigualtat o promoure iniciatives que ajudin les persones a obtenir autonomia financera, com programes de formació professional i suport per a emprenedors.