Article publicat a Linkedin el 5 de novembre de 2026.
Aquest dimecres 4 de novembre de 2026 vaig tenir l’oportunitat de participar com a ponent al 6è Congrés de Serveis Socials Bàsics i Especialitzats, organitzat pel Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, el Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya i el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya.
Ho vaig fer a la taula rodona Benestar professional i cures en la intervenció socioeducativa: reptes i pràctiques emergents, al costat de Rosa Garriga Blasco, Gemma Crous i Jesús Vilar Martin i moderats per Julio Rodriguez. Us deixo aquí un extracte de la meva intervenció.
Bon dia a totes.
Fa anys que en els serveis socials, en l’acció socioeducativa i en les polítiques socials repetim una idea que compartim plenament: cal posar la persona al centre. I és una bona notícia.
Però potser ha arribat el moment de fer-nos una pregunta incòmoda. De quines persones estem parlant quan diem que posem la persona al centre?
Parlem de les persones ateses. Parlem de les seves famílies. Parlem de la comunitat. Però parlem prou de les professionals?
Perquè hi ha una evidència que sovint oblidem: la qualitat d’un sistema de serveis socials depèn, en gran mesura, de la qualitat de les condicions en què treballen les persones que el fan possible.
No hi ha serveis de qualitat sense professionals cuidades. No hi ha intervenció socioeducativa transformadora sense equips sostenibles. I, sobretot, no hi ha cures sense cuidadores.
Les professionals dels serveis socials treballen avui en un context especialment complex. Vivim un increment sostingut de les desigualtats socials. Apareixen noves formes de vulnerabilitat. Les situacions que arriben als serveis són cada vegada més complexes i més cronificades. Les xarxes familiars són més febles. La solitud creix. L’habitatge esdevé una font permanent de patiment.
I moltes de les problemàtiques que abordem tenen causes estructurals que escapen a la capacitat de resolució dels equips professionals.
Paradoxalment, mentre augmenta aquesta complexitat, també augmenten les exigències. Més informes. Més indicadors. Més procediments. Més justificacions. Més rendició de comptes. Més exigència de resultats.
Però això no sempre va acompanyat de més autonomia professional, més estabilitat, més reconeixement o més recursos. I aquí apareix una contradicció que considero central.
Demanem a les professionals que sostinguin les fractures socials que el mateix sistema és incapaç de resoldre. Els demanem que acompanyin allò que sovint ningú no pot reparar del tot. Que gestionin les conseqüències de problemes que tenen arrels econòmiques, polítiques i socials molt profundes. Que facin possible la cohesió social allà on les desigualtats continuen creixent.
I, malgrat això, massa sovint interpretem el seu malestar com si fos un problema estrictament individual.
Durant anys hem parlat molt del burnout. De l’estrès. De la resiliència. De les estratègies personals d’autocura. I, evidentment, tot això és important.
Però crec que hem de vigilar de no caure en una lectura excessivament individualista.
Perquè quan una professional es crema, probablement estem davant d’un problema personal. Però quan es cremen moltes professionals d’un mateix equip, estem davant d’un problema organitzatiu. I quan observem aquest fenomen de manera generalitzada a tot un sector, aleshores estem davant d’un problema estructural i polític
Potser ens hem acostumat massa a parlar de la capacitat de resistència de les professionals. I massa poc de la capacitat del sistema per no desgastar-les. Hem normalitzat que sostinguin situacions límit. El que no hauríem de normalitzar és que ho facin al límit.
Des de la meva experiència al tercer sector social, crec que aquest debat és especialment rellevant. Les entitats socials hem estat capaces d’innovar, de generar proximitat, de construir respostes comunitàries i de mantenir una enorme capacitat d’adaptació davant realitats canviants. Som una part imprescindible del sistema de benestar.
Però això també ens obliga a mirar-nos críticament. Perquè no n’hi ha prou d’exigir canvis a les administracions. També hem de revisar les nostres pròpies pràctiques.
Com liderem les organitzacions? Com prenem les decisions? Com gestionem els conflictes? Quin espai deixem per a la reflexió professional? Quina importància donem a la participació dels equips? Com equilibrem la pressió pels resultats amb la sostenibilitat humana?
Perquè hi ha una idea que considero fonamental. No podem aspirar a transformar la societat si reproduïm dins de les nostres organitzacions les mateixes dinàmiques de desgast, precarització i manca de reconeixement que denunciem a l’exterior.
La cura no pot ser només un discurs. Ha de formar part dels models de lideratge. De la cultura organitzativa. De les polítiques de persones. De la manera com gestionem els equips. I també de la manera com mesurem l’èxit.
Perquè potser ha arribat el moment de preguntar-nos si els indicadors de qualitat haurien d’incorporar no només què aconseguim amb les persones ateses, sinó també com estan les professionals que ho fan possible.
I això ens porta al que, al meu entendre, és el gran repte de la pròxima dècada. Acostumem a discutir sobre recursos, serveis, prestacions o models d’intervenció. Però jo crec que hi ha una pregunta encara més determinant.
Qui farà aquesta feina d’aquí a deu anys? Qui voldrà incorporar-se al sector? Qui assumirà responsabilitats de coordinació? Qui voldrà liderar equips? Qui decidirà quedar-se?
El relleu generacional ja no és una preocupació futura. És una realitat present. I si volem atraure talent, retenir professionals i garantir la continuïtat dels projectes socials, no n’hi haurà prou amb apel·lar al compromís o a la vocació.
La vocació és important. Però la vocació no pot ser l’excusa que justifiqui salaris insuficients, precarietat o sobrecàrrega emocional. Cap sistema pot sostenir-se indefinidament només sobre la bona voluntat de les persones. Necessita reconeixement. Necessita condicions dignes. Necessita perspectives de desenvolupament professional. Necessita lideratges saludables.
I necessita una aposta política clara per les persones que treballen en el sector.
Voldria acabar recuperant la idea inicial. Quan parlem de cures acostumem a imaginar la relació entre una professional i una persona atesa. Però les cures són molt més que això. Les cures també són una política pública. Són una manera d’organitzar les institucions. Són una manera de liderar. Són una manera d’entendre el treball. En definitiva, són una responsabilitat col·lectiva.
Per això, quan parlem de benestar professional, no estem parlant només de la situació de les professionals. Estem parlant de la qualitat dels serveis. De la sostenibilitat del sistema. De la capacitat del país per garantir drets socials. I estem parlant, sobretot, de quin model de societat volem construir.
Perquè no hi haurà transformació social sense serveis socials forts. No hi haurà serveis socials forts sense professionals reconegudes. I no hi haurà professionals reconegudes mentre continuem considerant la cura una responsabilitat individual en lloc d’una responsabilitat col·lectiva.
Per tant, la pregunta final que us deixo és senzilla: no és només qui cuida les persones. La pregunta és si estem disposats, com a sector i com a país, a cuidar les persones que cuiden.
Moltes gràcies.