Article publicat a Social.cat l’1 de setembre de 2026.
El curs 26–27 no començarà amb normalitat, sinó en alerta. Les mobilitzacions del curs passat van deixar clar que el malestar docent ja no és conjuntural, sinó estructural. El sistema educatiu català ha entrat en una fase de crisi profunda que ja no es pot dissimular. Les protestes anunciades per a la tardor, la tensió acumulada als centres i la paràlisi del Departament d’Educació dibuixen un escenari fràgil i aquest curs pot ser un punt d’inflexió: o el país reconeix la gravetat del moment i actua, o la crisi es cronifica fins a erosionar la confiança en l’escola pública i en la seva capacitat de garantir equitat i cohesió social.
El curs passat va ser un mirall incòmode. Les docents van verbalitzar allò que fa anys que s’arrossega: infrafinançament, protocols que ofeguen, retards en la cobertura de baixes, complexitat creixent i absència d’un projecte educatiu de país. Res d’això s’ha resolt. El silenci institucional de l’estiu no s’ha llegit com una pausa estratègica, sinó com una fugida endavant. El Departament continua confonent gestió amb inèrcia, i aquesta inacció alimenta la sensació d’un sistema que avança sense direcció, com si la crisi fos només soroll de fons i no una emergència que exigeix decisions immediates.
En aquest context, el paper de les direccions tornarà a ser central. En el meu article del juny passat a un altre digital, ja advertia que el model de direcció escolar està pensat per domesticar, no per transformar: “El sistema educatiu català no vol direccions que liderin, vol direccions que obeeixin.” I també: “Hi ha direccions que governen el centre com si fos el seu regne de taifa.” No era un diagnòstic menor. Les direccions són l’eix de governança del sistema, i si estan atrapades entre burocràcia, ordres canviants i absència de poder real, el sistema s’erosiona per dins. Quan una part significativa deriva cap a autoritarismes funcionals, no és per vocació: és perquè el model les hi empeny. Manca d’autonomia, de suport, de temps i de mecanismes de control democràtic. Aquest curs tornaran a ser escuts humans entre un departament que ordena i un professorat que protesta. És una situació insostenible.
El departament arriba a setembre amb un patró d’errors que ja no són errors: són manera de fer. No ha reconegut la gravetat de la crisi, no ha presentat cap pla de xoc, no ha obert cap espai de negociació real, no ha revisat els protocols que ofeguen centres i docents i no ha reforçat els equips humans que sostenen la convivència i l’atenció a la complexitat. La proposta d’incorporar policies de paisà als instituts en va ser un exemple clar: un departament que ha perdut el rumb pedagògic i opta per respostes securitàries en lloc de respostes educatives. Quan la institució que hauria de liderar la transformació tria la vigilància en lloc de l’acompanyament, el missatge és devastador.
A aquest patró d’errors s’hi suma un fet d’una gravetat excepcional: Catalunya no disposarà dels resultats del PISA 2025 per un error administratiu del departament. La incapacitat de garantir la participació correcta en una avaluació internacional bàsica no és només una errada tècnica; és el símptoma d’un sistema de governança que ja no pot assegurar ni les funcions mínimes. Sense dades PISA, el país entra en el curs 26–27 sense un instrument clau per diagnosticar desigualtats, orientar polítiques i comparar-se amb estàndards internacionals. És una pèrdua de visió estratègica que deixa el sistema educatiu a cegues en un moment en què la informació és imprescindible per prendre decisions valentes.
Aquest episodi reforça la percepció que el departament ha perdut la capacitat de pilotatge. Si no pot garantir ni els procediments bàsics d’una avaluació internacional, com pot liderar una transformació educativa? L’absència de resultats PISA no és només un problema de reputació: és un problema de model. Sense dades, el debat públic queda desarmat, les polítiques es fan a partir d’intuïcions i el sistema perd una eina essencial per identificar desigualtats estructurals.
Amb aquest panorama, el curs 26–27 pot derivar en mobilitzacions sostingudes, centres tensionats, direccions desbordades, famílies desconcertades i docents exhaustes. Si el departament manté la inacció, el sistema pot entrar en una crisi de legitimitat que afecti la confiança en l’escola pública. Tot i això, encara hi ha marge per reconduir la situació si es prenen decisions valentes i immediates.
El país necessita una autonomia de centre real, no nominal, que permeti decidir sobre plantilles i recursos i una reducció dràstica de la burocràcia que alliberi temps per educar i reforçar els equips humans que sostenen la complexitat. Necessita, també, una formació directiva rigorosa i obligatòria que garanteixi lideratges democràtics i distribuïts que impliquin el claustre i la comunitat. I per descomptat, espais de negociació permanents que substitueixin la improvisació per diàleg estructurat. Tot això serà possible si hi ha voluntat política i el Govern entén que la crisi educativa és, en realitat, una crisi de país.