Article publicat a Social.cat el 9 de juliol de 2026.
En el sector social s’ha consolidat una narrativa tan simplista com injusta: la idea que el conflicte laboral és un enfrontament clàssic entre “patronals explotadores” i “treballadores explotades”. Aquesta lectura, importada del món mercantil, no descriu la realitat del sector i, sobretot, no ajuda a resoldre el problema que realment l’ofega: l’infrafinançament estructural de les administracions públiques, que determina de manera directa les condicions laborals, la qualitat dels serveis i la capacitat de sostenir equips estables.
Les entitats socials no són empreses que busquen maximitzar beneficis. Són organitzacions sense afany de lucre, formades per professionals que comparteixen valors, vocació i compromís amb les persones que atenen. El 80% del pressupost es destina a personal, i els marges econòmics són inexistents o molt ajustats. Els salaris —massa baixos— no són una decisió discrecional, sinó el resultat directe de tarifes públiques que no cobreixen ni el cost real del servei.
Aquesta insuficiència impacta especialment en el personal d’intervenció directa, que treballa en condicions de pressió, intensitat emocional i responsabilitat elevada sense que això es reflecteixi en les retribucions. Però hi ha un impacte igualment crític i menys visible: la impossibilitat de consolidar personal d’estructura. Sense equips estables de coordinació, gestió, qualitat, formació i suport tècnic, les entitats no poden garantir la millora contínua, la innovació que el sector necessita.
A més, la precarietat estructural contrasta amb un fenomen creixent: les administracions adjudiquen programes socials a empreses mercantils que generen beneficis a partir de gestionar serveis públics. La mercantilització del sector implica una paradoxa profunda: mentre les entitats sense afany de lucre lluiten per pagar sous dignes i sostenir equips, hi ha empreses que operen en el mateix ecosistema amb lògiques de rendibilitat. Això distorsiona el mercat, pressiona encara més les tarifes i introdueix un incentiu pervers: si hi ha qui pot fer negoci amb serveis socials, per què les administracions haurien d’actualitzar tarifes per garantir condicions dignes al sector no lucratiu?
Aquest desplaçament cap a models mercantils no només és incoherent amb la naturalesa dels serveis socials, sinó que desprotegeix la ciutadania. Quan el benefici és un objectiu, la qualitat, la continuïtat i la vocació de servei passen a ser variables dependents del marge. El tercer sector, en canvi, ha sostingut històricament els serveis des de la proximitat, la comunitat i la missió. Però sense recursos, aquesta missió es converteix en un acte de resistència.
La dialèctica clàssica té un avantatge: és simple, emocional i fàcil de comunicar. I per això ha arrelat. Però un cop instal·lada, converteix les entitats en el “dolent” de la pel·lícula i desvia el focus del veritable responsable: un sistema de finançament que condemna professionals i organitzacions a la precarietat. Superar aquesta dialèctica és imprescindible si el sector vol avançar. I això exigeix tres moviments estratègics.
En primer lloc, cal reformular el relat. No es tracta de negar les tensions laborals —existeixen i són legítimes—, sinó de situar-les en el seu origen real. Quan una educadora social cobra 1.200 euros, no és perquè l’entitat vulgui pagar poc: és perquè el contracte públic no dona per a més. La rotació, les baixes o les dificultats per retenir talent, no són un problema de gestió interna: és un problema de tarifes congelades durant anys. El conflicte no és entre entitats i professionals; és entre un sistema infrafinançat i el dret de la ciutadania a una atenció digna.
En segon lloc, s’ha de construir aliances estratègiques amb els sindicats. Professionals i entitats comparteixen un mateix adversari estructural. Si sindicats i patronals exigeixen plegades tarifes dignes, transversals a tots els departaments, administracions i àmbits, contractes programa estables i actualitzacions anuals indexades, els responsables polítics no poden mirar cap a una altra banda. Quan cadascú va pel seu compte, sí. La unitat d’acció és l’única manera de trencar la inèrcia política que manté el sector en la precarietat.
I finalment, transparència radical. Obrir dades, costos, sous, diferències entre el que costa una plaça i el que es paga. Quan la informació és pública, la narrativa canvia. Quan la ciutadania entén que el 80% del pressupost és personal i que el preu el fixa, en bona part, les administracions, la dialèctica “patró vs. treballador” perd sentit.
El tercer sector ha assumit, sovint de manera silenciosa i solitària, el rol de fer de fre i contenció de les conseqüències de les desigualtats socials. Quan l’administració no arriba, el sector hi posa professionals, hores, vocació i creativitat. Si el sistema falla, el sector sosté persones, famílies i comunitats. Quan les tarifes no cobreixen el cost, el sector fa equilibris impossibles per no deixar ningú enrere.
Aquesta funció ha acabat generant una paradoxa: com més desigualtat hi ha, més se li exigeix al sector; com més se li exigeix, més es precaritzen els seus equips; i com més es precaritzen, més difícil és garantir la qualitat. I mentre això passa, hi ha empreses que generen beneficis gestionant serveis socials públics, en un model que desplaça la missió i altera les regles del joc.
Dies enrere, davant la convocatòria de vaga per part d’alguns sindicats, hem vist un exemple que mostra com és de pervers tot plegat: diputats d’ERC i de Comuns, partits que els darrers anys han format part del Govern o han aprovat pressupostos i, per tant, corresponsables de la manca de solucions, fent vídeos de suport a les mobilitzacions. Un acte de cinisme i deslleialtat institucional sense precedents que requereix explicacions.
La pregunta és inevitable: ha de continuar el tercer sector exercint aquest rol de contenció? O ha arribat el moment de dir prou i exigir que les administracions assumeixin la responsabilitat que els correspon? El sector no pot continuar lluitant batalles que no són seves. No pot quedar atrapat en un marc mental que el debilita i que impedeix abordar el problema de fons. Professionals i entitats formen part del mateix ecosistema: sense uns, no n’hi ha altres; i sense finançament, no hi ha drets.
La sortida no és negar el conflicte, sinó redefinir-lo. No és suavitzar-lo, sinó orientar-lo cap a qui té la capacitat real de transformar el sistema. I això només serà possible si el sector abandona la falsa dialèctica laboral i construeix un relat nou, més honest, més útil i més fidel a la seva naturalesa. Perquè, al final, el que està en joc no és una taula de negociació: és el futur del benestar del país.