Article publicat a Catalunya Plural el 29 de juny de 2026.
Hi ha direccions que han convertit aquest autoritarisme funcional en un estil de govern permanent. Direccions que confonen lideratge amb control, projecte educatiu amb projecte personal i gestió amb domini. Actuen com si el centre fos seu, com si el claustre fos un exèrcit i famílies súbdits.
D’entre els molts focus d’anàlisi del conflicte que hem viscut al sector educatiu durant aquest curs escolar recentment finalitzat, n’hi ha un que ha aflorat poc, però que té una importància rellevant pel que fa a moltes de les dinàmiques internes dels centres. Parlem del rol d’una part significativa de les direccions i del seu posicionament.
Hi ha una veritat incòmoda que fa anys que esquivem: el sistema educatiu català no vol direccions que liderin, vol direccions que obeeixin. Vol professionals que facin de corretja de transmissió, que apliquin instruccions sense preguntar, que assumeixin responsabilitats sense tenir poder real i que gestionin la precarietat amb un somriure institucional. I quan alguna direcció gosa qüestionar, denunciar o simplement dir «això així no pot continuar», el sistema la deixa sola. Aquest curs, amb vagues, conflictes i un malestar que ja és estructural, ha deixat al descobert una realitat que molts coneixíem, però que pocs s’atrevien a verbalitzar: el model de direcció escolar està dissenyat per domesticar, no per transformar.
L’autonomia de centre, presentada com una conquesta, és en realitat una bona iniciativa que la pràctica ha convertit en mentida útil. El Decret 102/2010 prometia lideratge, capacitat de decisió i projectes educatius forts, però ha acabat essent una coartada perfecta perquè el Departament exigeixi responsabilitats sense transferir poder. Les direccions no decideixen plantilles, ni recursos, ni ràtios, ni calendaris, ni currículums. I quan alguna cosa falla —i falla sovint—, la culpa recau sobre elles. L’autonomia, lluny de ser una eina de millora, s’ha convertit en un mecanisme de desresponsabilització institucional.
Aquest buit de poder real ha generat un fenomen que tothom coneix, però que gairebé ningú s’atreveix a dir en veu alta: hi ha direccions que governen el centre com si fos el seu regne de taifa. No és una metàfora exagerada: és una realitat que es repeteix en molts centres. Direccions que, davant la manca d’autonomia efectiva, es fabriquen una autonomia fictícia de portes endins, que converteixen el centre en un espai personal, patrimonial, gairebé feudal, que actuen com si el projecte educatiu fos seu, com si el claustre fos un apèndix administratiu i com si la comunitat educativa fos un obstacle a gestionar, no un actor a escoltar.
Aquestes direccions no només exerceixen un autoritarisme escolar funcional, sinó que el converteixen en identitat. No lideren, manen; no escolten, comuniquen; no construeixen consensos, imposen criteris; no generen cultura de centre, generen lleialtats personals. I el més greu: el sistema no només ho tolera, sinó que sovint ho recompensa. Una direcció que no molesta, que no qüestiona, que no exigeix, és una direcció útil. Encara que el centre es converteixi en un espai de por, silenci o resignació.
Aquest curs, les direccions han estat utilitzades com a escuts humans. Entre un Departament que ordena i un professorat que protesta, han hagut de justificar l’injustificable, aplicar l’inaplicable i sostenir l’insostenible. La seva feina s’ha convertit a apagar incendis, gestionar baixes que no es cobreixen, fer de psicòlogues sense formació, de juristes sense suport, de mediadores en conflictes impossibles i de portaveus d’unes instruccions que sovint ni entenen ni comparteixen. El Departament els demana que mantinguin la normalitat, però els dona un sistema que és tot menys normal. És un model de governança basat en la delegació del desgast.
Hi ha direccions que han convertit aquest autoritarisme funcional en un estil de govern permanent. Direccions que confonen lideratge amb control, projecte educatiu amb projecte personal i gestió amb domini. Actuen com si el centre fos seu, com si el claustre fos un exèrcit i famílies súbdits. Utilitzen la informació com a poder, la burocràcia com a arma i la por com a mètode de govern. Direccions que han creat un ecosistema de fidelitats, silencis i dependències que recorda més una estructura feudal que una institució educativa del segle XXI.
Aquestes pràctiques no són anecdòtiques: són estructurals. I són possibles perquè el sistema no ha construït cap mecanisme de governança educativa que limiti els abusos de poder, que garanteixi la participació real o que protegeixi el professorat davant direccions que confonen autoritat amb autoritarisme. El Departament parla de «lideratge pedagògic», però no ha creat cap condició perquè aquest lideratge sigui democràtic, compartit i transparent.
El discurs oficial parla amb solemnitat de lideratge pedagògic, però les direccions no tenen temps per liderar res. La burocràcia, les urgències i els protocols ho devoren tot. La formació directiva és insuficient, fragmentada i sovint irrellevant. No hi ha itinerari professional, ni mentoria, ni xarxes de suport, ni res que s’assembli a un sistema de lideratge modern. I malgrat això, se’ls exigeix que siguin líders pedagògics, gestors eficients, mediadors socials, experts en convivència, responsables jurídics i caps de personal. És una exigència absurda, com demanar a una sola persona que sigui metge, bomber, arquitecte i diplomàtic alhora.
Quan 1.343 direccions signen un manifest d’«emergència educativa», el sistema hauria de parar màquines. Però no ho fa. Perquè reconèixer l’emergència implicaria reconèixer la responsabilitat institucional. Les direccions denuncien sobrecàrrega insostenible, protocols que s’acumulen sense sentit, manca de recursos humans, retards en la cobertura de baixes i abandonament davant situacions greus. És un diagnòstic claríssim, però el sistema prefereix mirar cap a una altra banda i mantenir la ficció que «tot funciona».
El gir securitari és la prova definitiva que el sistema ha renunciat a educar. La proposta d’incorporar policies de paisà als instituts mostra fins a quin punt s’ha perdut el rumb. Davant la conflictivitat, en lloc de reforçar educadors socials, TIS, psicopedagogs o equips de convivència, s’opta per la policia. El missatge és devastador: quan l’escola no pot, que vingui l’Estat amb uniforme. Això no resol res, només cronifica el problema i deslegitima encara més les direccions, que passen de ser referents educatius a ser gestores d’un dispositiu de seguretat.
Davant d’aquest panorama, no cal un retoc: cal una ruptura. Si volem direccions que liderin, cal trencar amb el model actual, no reformar-lo ni maquillar-lo. Cal autonomia real, capacitat de decisió sobre plantilles i recursos, formació directiva rigorosa i obligatòria, lideratge distribuït, reducció dràstica de la burocràcia, recursos humans suficients per atendre la complexitat, suport institucional real i temps per liderar, no només per apagar incendis. Sense això, continuarem tenint direccions que fan miracles en un sistema que només els demana que facin de parapet.
Catalunya no necessita direccions obedients. Necessita direccions lliures, lideratges que incomodin, que qüestionin, que exigeixin. Necessita professionals que no tinguin por de dir que el rei va nu. El futur de l’escola pública passa per aquí: per un model de direcció que no sigui un engranatge administratiu, sinó un motor de transformació. I això només serà possible si el sistema deixa de domesticar i comença a confiar.