Article publicat a Social.cat el 2 de juny de 2026.
Hi ha paraules que, en el tercer sector social, apareixen cíclicament com un eco persistent: articulació, governança, representativitat, interlocució. Són conceptes nobles, carregats de bones intencions, que fa dècades que formen part del vocabulari del sector. Però també són, massa sovint, promeses recurrents que no acaben de materialitzar-se.
L’any 2019, al llibre Una mirada al Tercer Sector Social, escrit per un grup de professionals del sector, ja advertíem que l’articulació era un objectiu fràgil, sempre anunciat i mai consolidat: “La voluntat d’articular-se i millorar la governança persegueix objectius com millorar la representativitat, evitar duplicats i potenciar sinergies”. Sis anys després, el balanç continua sent ambigu.
Avui, el 2026, podem afirmar-ho sense embuts: l’articulació del tercer sector és el nostre unicorn. Tothom en parla, tothom el busca, tothom assegura haver-lo vist de lluny… però ningú no l’ha capturat. Per què l’articulació és un unicorn? Perquè és desitjada, però sempre escapa.
El sector s’ha organitzat a partir estructures de primer,segon i tercer nivell, una arquitectura complexa i benintencionada. Però la pràctica mostra que la relació entre nivells és sovint confusa, reactiva i poc fluida. “Cada nivell té una funció assignada: el primer és la gestió directa; el segon, l’àmbit; el tercer, el nivell global”. La teoria és impecable. La realitat és més tossuda: els límits es difuminen, les funcions se superposen i les tensions apareixen.
“La representació sempre ha de ser atorgada de baix cap a dalt”. Però massa sovint passa el contrari: decisions preses lluny de les entitats de base, consultes que arriben tard o espais de participació que funcionen més com a rituals que com a processos reals de decisió. L’unicorn s’esvaeix quan la representació deixa de ser delegada i es converteix en autoatorgada.
La governança democràtica és més fàcil de proclamar que de practicar: “Les organitzacions socials han de ser reflexos de la societat que volen i defensen”. Però la coherència és exigent. La participació real requereix temps, processos, renúncies i lideratges madurs. I això no sempre hi és. Quan les entitats dediquen més hores a discutir actes, ordres del dia o estatuts que a pensar estratègia, apareixen els “símptomes de malaltia”: “Quan revisar una i mil vegades l’acta ens ocupa massa temps, tenim un problema”. L’unicorn no viu en organitzacions exhaustes.
El sector és plural… i també competitiu. La diversitat és una riquesa, però també una font de friccions. Entitats que competeixen per recursos, per visibilitat o per espais d’interlocució; federacions que defensen interessos legítims, però divergents; plataformes que, per naturalesa, volen ser “la veu” del sector. L’unicorn no sobreviu en ecosistemes on la cooperació és desitjada, però la competència és estructural.
L’unicorn simbolitza allò que és extraordinari, únic, gairebé impossible. I potser aquí hi ha la clau: hem imaginat l’articulació com un estat perfecte, estable i definitiu, quan en realitat és un procés dinàmic, fràgil i sempre inacabable. Potser l’error és voler capturar l’unicorn, quan el que cal és aprendre a caminar amb ell, encara que només aparegui de tant en tant.
Cal identificar els obstacles estructurals que ens impedeixen avançar. M’atreveixo a esmentar-ne tres:
- Ambigüitat de rols: els nivells no sempre actuen com a amplificadors del primer nivell.
- Governança feble: la participació real és desigual i sovint poc vinculant.
- Interlocució dispersa: massa veus, massa espais, massa missatges no alineats.
I què podem fer? Una proposta realista i no màgica podria passar per:
- Recentrar el primer nivell. Les entitats de base han de recuperar centralitat. Sense elles, no hi ha legitimitat. Sense legitimitat, no hi ha articulació.
- Redefinir el paper del segon nivell. Les federacions han de ser ponts, no filtres. Han de traduir, ordenar i retornar informació, no monopolitzar-la.
- Convertir el tercer nivell en un espai de síntesi, no de poder. La Confederació i la Taula han de ser plataformes de consens, acord i decisió democràtica, no estructures que competeixen per la representació.
- Practicar la governança democràtica amb radicalitat exigent. No n’hi ha prou amb proclamar-la. Cal exercir-la: processos deliberatius reals, votacions quan calgui, transparència radical i lideratges que escolten i no acumulen.
L’unicorn no s’atrapa. S’acompanya. I apareix quan el sector és capaç de posar el bé comú per davant de les quotes, les sigles i les urgències. L’unicorn existeix… però només si el deixem existir. L’articulació del tercer sector no serà mai un estat perfecte. No serà mai un model tancat. No serà mai un acord definitiu. Però pot ser, si volem, un horitzó compartit, una manera de treballar, una cultura organitzativa que prioritzi la confiança, la cooperació i la governança democràtica.