Article publicat a Catalunya Plural el 16 de desembre de 2024.
Fins aquí! Un cop confirmada la victòria de Junqueras i després de gairebé vint-i-dos anys de militància a Esquerra Republicana de Catalunya, he tramitat la meva baixa del partit. Els resultats de la segona volta han confirmat els de la primera. Sumant els vots de Militància Decidim i de Nova Esquerra Nacional, veiem que el 77,37% dels 8.032 militants, 3 de cada 4, s’han inclinat per votar als qui representen la continuïtat, als responsables dels darrers fracassos electorals, als culpables d’haver dilapidat la imatge d’honestedat i transparència del partit més antic de Catalunya. Tot plegat, després d’una campanya sense que ni uns ni altres hagin fet autocrítica ni assumit responsabilitats. Possiblement, el temps ho dirà, s’ha votat passat perquè no s’albira futur.
Tot i el valor del 4,62% de vot en blanc, promogut pel Col·lectiu Primer d’Octubre, sumat al 18,02% d’abstenció, que no podem saber a quins motius respon, les dades són inapel·lables i democràticament cal assumir que aquesta és la voluntat de les dones i els homes d’ERC. Per això he decidit marxar. No vull ni puc formar part d’un partit que no reconec, que ha renunciat a tot allò que m’hi va fer adherir i que ja no representa el que penso. Per coherència i tranquil·litat d’esperit, no vull continuar sent comptat com a part d’aquest projecte.
Quan a finals d’octubre vaig anunciar que havia decidit incorporar-me a la candidatura Recuperem ERC, impulsada pel Col·lectiu Primer d’Octubre, vaig escriure: “Visc aquest procés com la darrera oportunitat d’evitar que el partit històric de Catalunya, protagonista d’alguns dels moments més importants de la nostra història recent, s’aboqui al precipici de la irrellevància i la desaparició”. No ha pogut ser. ERC és avui un partit corcat i l’etapa iniciada la nit de dissabte podria ser la darrera del declivi. Tal com alguns hem dit durant aquest procés electoral, la pregunta no era si la militància donaria suport a el junquerisme; la qüestió clau és quants independentistes votaran a una ERC liderada per ell. Sospito que pocs. Per això encara mantinc la idea que vaig expressar el mes de maig passat: Junqueras pot acabar sent el Carrizosa d’Esquerra.
Malgrat la feinada feta al costat de les companyes de la candidatura, el nostre missatge era minoritari a l’actual ERC. No podem obviar els entrebancs interns i externs viscuts que van evitar que passéssim el tall dels avals. Ja abans de l’estiu, determinades informacions i moviments ens van fer ser conscients que viuríem una ofensiva sense miraments ni escrúpols per evitar que el nostre missatge arribés al conjunt de la militància. Però sent aquest fet cert i evident, també cal assumir que possiblement els vots que buscàvem ja no estan al partit. Són persones que van marxar fa temps i formen part dels milers de militants perduts aquests darrers anys.
Després de tants anys de militant de base de la local de Gràcia, aquest període electoral i precongressual m’ha servit per conèixer per dins el funcionament real de la política de partit. I la valoració no pot ser més negativa. Tristesa i decepció serien les paraules que millor descriuen quatre mesos de precampanya i campanya. Hi ha desenes de fets i vivències que podria explicar per expressar-ho. Destacaré dos espais, un intern i oficial i un altre no orgànic, però format per militants.
A ERC, com a tots els partits, existeix una Comissió de Garanties, un òrgan clau, especialment en períodes electorals. Poques vegades el nom de la cosa està més lluny de la realitat. Ni garanties, ni transparència, ni equitat, ni justícia. Durant els darrers mesos aquesta comissió, controlada pel junquerisme, ha actuat als antípodes de la neutralitat. El llistat d’irregularitats és llarg, però caldria destacar el retard intencionat per perjudicar Recuperem ERC en la resolució sobre una impugnació amb falses acusacions sorgides de l’entorn de Militància Decidim o la no resolució d’una impugnació d’un militant contra el mateix Junqueras per haver superat els anys de presidència autoritzats pels estatuts. Però el fet més greu és que la seva decisió de no continuar investigant el cas de l’estructura B del partit ha fet que la militància votés sense conèixer la veritat sobre uns esdeveniments tan greus. Fa riure, per no plorar, sentir parlar ara de comissions de la veritat. Junqueras i Rovira i tots i totes les que els envoltaven saben perfectament el que va passar. Només cal que ho reconeguin i expliquin.
Per altra banda, existeix a Telegram un grup format per més de dues-centes persones anomenat “Activistes republicans”, un xat d’accés restringit i controlat per un parell de “senyoros” amb molt de temps i poca dignitat. Faltes de respecte, insults, masclisme, tuf ranci, atacs personals, prepotència, veritats absolutes, ridiculització del discrepant, sectarisme,… Tot molt d’esquerres i molt republicà! Amb una mirada aleatòria als darrers missatges de qualsevol dia, n’hi ha prou per entendre per què ERC està on està. Si algun o alguna periodista té la possibilitat d’infiltrar-s’hi, podrà fer un magnífic reportatge sobre la “il·lustre” militància que controla el discurs.
No renego de l’experiència viscuda, ben al contrari. Els anys com a membre del Col·lectiu Primer d’Octubre i la intensitat d’aquests darrers mesos formant part de Recuperem ERC, m’han permès conèixer a un grup de persones compromeses i coherents amb les quals he compartit la il·lusió d’impulsar el canvi al partit. Respecto i admiro la resiliència de la major part de les persones del Col·lectiu, expressada en la voluntat de seguir com a corrent intern amb l’esperança que arribi el moment de recuperar ERC. Jo ja no ho veig possible; ERC és un partit trencat, sense possibilitat de renovació. Però tal com els he dit a ells, marxo, però em quedo a prop. Deixo la militància, però no l’activisme. Si en alguna cosa puc ajudar, allà serè.
Aixecant la mirada més enllà d’ERC, el panorama de futur per l’independentisme no és gaire més engrescador. Acabarem el 2024 de la mateixa manera que el 2017, amb els dos grans partits d’arrel nacional liderats per dos homes que amb l’engany, la manipulació i la manca autocrítica pretenen aferrar-se al poder, sense acceptar que ja fa anys que s’haurien d’haver apartat. Set anys després, amb tot el que ha passat, Puigdemont i Junqueras pretenen instal·lar-nos en una mena de dia de la marmota. El resultat és que un milió d’independentistes continuarem orfes d’opció política, militants de l’abstenció activa i a l’espera que els pròxims fracassos electorals provoquin canvis reals d’estratègies i lideratges.