Article publicat a Catalunya Plural el 6 d’agost de 2024.

 

Ja fa temps que les entitats socials del nostre país van entendre la importància de treballar la interlocució i la incidència política amb les administracions públiques, els partits i els grups parlamentaris. Però com està funcionant l’acció de “lobby? Com es mesura l’impacte de la incidència? Sovint les organitzacions valoren l’èxit o el fracàs en funció del número de trobades fetes i del rang dels interlocutors. Sens dubte aquestes elements han de formar part de l’avaluació, però no és suficient. Tal i com em comentava fa un temps un alt càrrec del Govern, les entitats haurien de preguntar-se que passa quan surten del despatx o de la sala de reunions i els equips del responsable polític valoren la trobada. Intueixo que molts cops la resposta no agradaria. 

Entenem per incidència política el procés dut a terme per individus o col·lectius amb l’objectiu d’ influir en les polítiques públiques i les decisions d’ assignació de recursos en sistemes polítics, econòmics, socials i institucionals. Parlem d’un element fonamental per abordar els desafiaments als que s’enfronten les nostres societats i clau en accions com la defensa de drets, l’educació i la mobilització o la participació ciutadana, alhora que promou una cultura política transparent i esdevé eina de canvi social.

Tal i com dèiem, mesurar l’impacte del treball en la incidència política és crucial per avaluar-ne l’efectivitat. Algunes maneres de fer-ho serien definir indicadors clars i específics que mesurin el canvi desitjat, el seguiment de resultats, fer avaluacions en base a anàlisi de dades i evidències, recollir històries d’èxit i avaluar la capacitat de les entitats per construir aliances. En qualsevol cas, la mesura de l’ impacte ha de ser integral i adaptada als objectius específics de cada organització.

Sovint, quan es parla d’incidència política es fa servir de manera indistinta “lobby” i “advocacy”, quan de fet no són ben bé el mateix. La diferència rau en el seu enfocament i abast. “L’advocacy” es centra a emmotllar l’opinió pública, crear consciència i mobilitzar suport a través de campanyes públiques i esforços de base, mentre que el “lobbying” implica interactuar directament amb legisladors i càrrecs governamentals per influir en legislació o regulacions específiques, enfocant les accions a la presa de decisions polítiques. Combinar ambdues pot ser una bona estratègia per a les organitzacions que busquen influir en polítiques i decisions governamentals.

Afirmava la politòloga Hannah Arendt que “Qui no s’interessa pels afers públics, haurà de conformar-se amb el fet que altres decidiran sense tenir-lo en compte”. Tot i no ser una disciplina nova, parlem de segles d’història, si que estem davant una realitat que cada cop agafa més força i protagonisme. El concepte “lobby” adquireix molts cops una connotació negativa, provocada per l´ús poc transparent i deshonest per part d’alguns individus i grups del que hauria de ser la legítima influència en els poders públics, provocant d’aquesta manera una percepció errònia de la relació entre administracions públiques i societat. Ben al contrari, cal recordar que la societat civil i la iniciativa social oblida sovint que tan legítima és l’aspiració dels partits a ostentar el poder com la de les organitzacions i els grups d’interès per influir en ell. És una acció profundament democràtica que reforça el procés polític.

La major part dels sistemes democràtics es fonamenten en la representació i es complementen, con element de millora, en diferents formes de participació, més o menys directa. És aquí on caldria reforçar el diàleg entre allò públic i allò privat per garantir la qualitat de la presa de decisions. Aquest diàleg, o la pràctica del que anomenem afers públics es fonamenta, entre d’altres, sobre dos pilars principals: estratègia i comunicació.

Pel que fa a l’estratègia, qualsevol organització, entitat o empresa que vulgui garantir l’èxit de l’impacte de la seva intervenció en l’espai públic, ja sigui directament o amb la col·laboració de professionals externes, haurà de tenir clarament definits els objectius, revisar permanent les decisions tàctiques, controlar l’eficàcia de les tasques diàries i reduir els ric d’error.

Complementàriament, el discurs és clau per aconseguir incloure el nostre relat en el debat públic. Això vol dir proposar solucions, alternatives i nous models. En el cas del sector social, tot i que aquests darrers anys s’ha començat a entendre la importància de la comunicació com a part de l’estratègia, queda un llarg camí per fer. Us sona allò de fer servir conceptes que només entenem el quatre del sector? Frank Luntz estableix al seu llibre “Words that work” una de les regles bàsiques de la comunicació: “no és el que dius, és el que escolten”. Sovint oblidem la importància d’adaptar el missatge al públic al que ens dirigim i fem servir el mateix per a tots.

Es tractaria doncs de posar sobre la taula propostes que afavoreixin un canvi de mirada en la relació entre les administracions públiques, les empreses i les entitats socials, passant de l’interès legítim de cadascuna de les parts a una cocreació real de solucions i respostes per generar polítiques públiques innovadores i transformadores. Aquest canvi hauria de conduir a la generació d’un nou paradigma que pot esdevenir la base i model per resoldre problemes i avançar en el coneixement. No es tracta només d’influir en una decisió, sinó que totes les parts siguin escoltades en el procés d’aquesta presa de decisió per garantir l’equilibri.

Des de propostes radicalment democràtiques i transparents, cal avançar doncs cap a la definició d’un lobby social que permeti la participació al procés de presa de decisions públiques de les diferents veus, millori la interlocució del govern amb els representants de la societat civil, faciliti la presa de decisions a partir d’evidències i aprofundeixi en sistemes de rendició de comptes i de càlcul de l’impacte de les polítiques públiques. Com més informació i comprensió tingui el decisor sobre un assumpte, menys recel tindrà per regular-hi i més qualitat tindrà la regulació resultant. En un entorn competitiu, aquelles organitzacions que vulguin veure incrementats els seus recursos i la seva influència hauran de ser capaços de mesurar què aporten.