Article publicat a Catalunya Plural el 20 de març de 2023.

 

La porta de la casa on vaig passar el confinament era blanca. La setmana vinent farà tres anys que la vam tancar i durant noranta-nou dies només es va obrir per sortir a fer les poques activitats que s’anaven autoritzant. Dins ens quedàvem, a l’espera dels esdeveniments, amb la dona i els dos fills. Una família més entre els milions de persones que a tot el món assistien atònits a una nova realitat sense ser plenament conscients que teníem al davant un any que quedaria per sempre marcat a la història col·lectiva i a la memòria personal de totes nosaltres. Un any que ens va canviar la vida.

Tres anys de la pandèmia i sembla que hagi passat una eternitat. Ara que la donem per liquidada és més important que mai recordar el que va suposar i fer balanç dels aprenentatges fets i dels errors comesos. Sense oblidar-ne les conseqüències. Són tantes i tan complexes les derivades d’aquell moment que sovint es fa difícil centrar les anàlisis. De les poques coses certes i majoritàriament consensuades és que a partir del 14 de març de 2020, el dia que es va decretar el primer estat d’alarma i el confinament, començava una etapa on totes ens vam sentir vulnerables. El virus ens igualava i podia infectar a qualsevol. A totes i a tot el món. La idea “a mi no m’afecta” va deixar de tenir sentit.

Cadascuna de nosaltres té el seu relat d’aquell moment; cadascuna tenim la nostra pandèmia. La porta era blanca. Aquella imatge em va acompanyar durant aquells dies i m’acompanya encara quan hi penso. Perquè la porta representava la dimensió del que estava passant. Aquells primers dies, que els casos confirmats s’incrementaven de manera exponencial i les morts setmanals es contaven per milers, aquella porta representava totes les portes per les quals moltes veien sortir als seus éssers estimats, portats pels homes de blanc, sense possibilitat d’acompanyar-los i sense saber del cert si tornarien. Incertesa, por, angoixa. I els dubtes: ens tocarà a nosaltres? Tocarà als nostres amics i familiars?

Però la porta blanca representa també la capacitat de resiliència que totes vam demostrar. Rere aquella i totes les portes vam aprendre a adaptar-nos a la situació. En el nostre cas, repartits per les habitacions, menjador i terrassa, si el fred ho permetia, vam activar el món telemàtic per continuar endavant. L’una donant classe als seus alumnes de l’institut; l’altre encarant el segon curs de la universitat des del Zoom; i el petit acabant l’ESO connectat amb professors i professores que s’esforçaven per reinventar-se dia a dia. I jo repartit entre l’ordinador i el telèfon per mirar de donar resposta a les entitats que ens reclamaven ajut, acompanyament i respostes. I amb el pensament permanent en aquells homes i aquelles dones que sí que creuaven cada dia la porta per anar a treballar per nosaltres. Professionals dels sectors essencials que s’exposaven. Sanitaris, transportistes, personal de neteja, professionals d’atenció del sector social, cuidadores… Tantes i tantes persones que literalment es jugaven la salut i la vida, sovint sense els recursos i materials necessaris.

Tres anys després queden molts temes pendents. Massa preguntes sense respostes; massa promeses incomplides; massa homenatges estèrils. Moltes de nosaltres vam pensar que ara si, la salut, l’educació i l’acció social passarien a ocupar un rol clau en les agendes polítiques i socials. S’ha fet camí, però insuficient. Cal continuar treballant, cal continuar reivindicant.

Cadascuna tenim la nostra pandèmia. A mi la porta blanca em provocarà per sempre una barreja de sentiments i emocions. Per una banda, la transcendència d’haver viscut uns mesos que van sacsejar les nostres vides i ens van posar en escac; també l’orgull i l’honor de formar part i representar en aquell moment a un sector social que malgrat totes les dificultats, va demostrar ser essencial, reforçant el seu compromís i demostrant, una vegada més, la seva capacitat d’adaptació, transformació i innovació; i finalment, el record permanent per a totes les persones que van perdre la vida a causa de la Covid-19, algunes d’elles vinculades al sector social. Per més temps que passi, no permetem que la fi de la pandèmia ens faci oblidar.

Tanco aquest escrit tal com acabava durant aquells dies tots els articles, comunicats i documents que vaig fer: cuideu-vos i cuideu als que teniu a prop!

 

Article publicat a Social.cat el 7 de març de 2023