Article publicat a Social.cat el 8 de gener de 2026.
Hi ha una evidència que ens incomoda, tot i que rarament la reconeixem: la pobresa conviu amb nosaltres, però no amb la nostra consciència. Ens creuem cada dia amb realitats colpejades per la precarietat, la solitud o la manca d’oportunitats, però hem après o ens han ensenyat a mirar cap a una altra banda. Hem convertit la desigualtat en part del paisatge, en un soroll de fons que normalitzem perquè, senzillament, pensar-hi ens desestabilitza.
La paradoxa és que mai havíem tingut tanta informació sobre les desigualtats de la nostra societat. Informes, dades, testimonis i entitats socials ens alerten constantment. Tot i això, una part important de la societat manté una actitud d’espectadora distant, com si la pobresa fos un fenomen meteorològic o una narrativa aliena que no ens interpel·la.
Davant determinades realitats, la distància emocional és el millor mecanisme de defensa. L’ésser humà té una capacitat extraordinària per adaptar-se, també a allò que el fa patir. Davant l’excés d’injustícies, sovint responem amb un automatisme psicològic: ens desconnectem emocionalment. La pobresa, quan és massa visible, esdevé massa dolorosa. És més fàcil i més còmode passar-hi de puntetes, convèncer-nos que forma part de l’ordre natural de les coses.
En aquest punt, la indiferència ja no és només falta de sensibilitat; és una estratègia per no qüestionar el nostre propi privilegi. Si acceptem que un veí, un company de feina o algú que comparteix el nostre transport públic pateix de manera injusta, aleshores també acceptem que el sistema que ens beneficia és el mateix que el castiga.
Fa uns anys, una exposició sobre el Titànic incorporava un bloc de gel de dimensions importants, convidant els visitants a posar-hi la mà i a aguantar tant temps com es pogués, com a manera d’entendre el fred i el dolor que van haver d’aguantar les víctimes del naufragi. De la mateixa manera, potser caldria trobar manera que la societat “tasti” la desigualtat i féssim l’exercici d’apropar-nos a la vivència de la pobresa d’una manera més directa, més corporal, més genuïna. No per romantitzar-la ni per fer-ne espectacle, sinó perquè la distància és un anestèsic molt potent.
La instal·lació immersiva ‘La llar de les absències’ que ECAS va impulsar fa uns anys és un bon exemple d’acció per connectar amb la ciutadania, generar empatia i provocar reflexió. Què passaria si tothom hagués de viure, encara que fos només per unes hores, amb el pressupost real d’una família que no arriba a final de mes, amb la incertesa d’un contracte intermitent, amb el fred d’un pis sense calefacció, amb la vergonya de demanar ajuda o amb el silenci administratiu de qui espera una resposta vital?
No es tracta d’un experiment moral ni d’una simulació de pobresa, sinó d’un gest radical de reconeixement i empatia. La perspectiva canvia quan la desigualtat deixa de ser una notícia i es converteix en una experiència, encara que sigui petita, puntual o simbòlica.
Les entitats socials fa anys que ens alerten que la indiferència és un dels factors que més reforcen la pobresa. A la manca de recursos econòmics s’hi suma la manca de mirada, i és aquesta combinació la que cronifica l’exclusió. Cal que deixem de pensar que la pobresa és “seva” i entenguem que és nostra. Perquè si una societat permet que una part d’ella visqui humiliada, precaritzada o oblidada, aleshores la fractura és col·lectiva.
Recuperar la sensibilitat no és només un exercici ètic; és un imperatiu democràtic. Amb mirar no n’hi ha prou; cal reconèixer. I reconèixer encara no és suficient; cal actuar. Perquè la indiferència pot ser còmoda, però mai és innocent.