Un dels tuitaires més actiu del nostre país piulava fa
uns dies: “Em costarà molt no votar aquest home si es torna a presentar a les
eleccions”. El tuit anava acompanyat del link al video on es veu al
diputat de les CUP David Fernández dirigint-se a dos exdirectius de Caixa
Penedès a
d’investigació sobre la gestió d’entitats financeres del Parlament de Catalunya.
Reprodueixo textualment les paraules perquè no es perdi res de la intensitat
del discurs: “A mi em fa vergonya i fàstic –fàstic– que els banquers vinguin
aquí i se’ns en fotin a la cara i se’ns en riguin. Veure Al Capone callant no
pot ser fèrtil. Vostès saben què és l’omertà? Saben què és el silenci mafiós?
Ho saben? Vostès saben què és la màfia, associació delictiva per interessos
purament privats? Saben què és l’omertà? Saben què és la màfia? Doncs,
comprin-se un mirall aquesta tarda, se’l posen al davant i veuran la màfia i
l’omertà al davant. Vergonya”.
Si no ho heu fet, mireu les imatges. La contundència de
les paraules va acompanyada de la força de la mirada del diputat. Una mirada
dura, indignada, farta. Alguns han dit que es tracta del moment més autèntic
dels darrers vint anys d’activitat parlamentària; altres, han pensat que ells
no ho haurien dit més clar; i molts, com el tuitaire, s’han plantejat donar-li
el seu vot. Jo simplement dic: gràcies David. Gràcies per exercir com el que
ets, representant del poble; gràcies per expressar la ràbia que la majoria
sentim davant de tanta indecència; i gràcies per ajudar-nos a recordar que no
tots els polítics són iguals. Tot i que m’imagino que a tu no t’ha d’agradar
gaire que et diguin polític.
La repassada del representant de les CUP als exdirigents bancaris,
acusant-los de ser coresponsables de la crisi, es produïa la mateixa setmana en
que les entitats socials catalanes exigien als polítics un canvi de rumb durant
la commemoració del Dia Internacional contra
les desigualtats, més justícia social, concretades en accions i pressupostos
que es centrin en la lluita contra la exclusió. Aquesta va ser la demanda de
les organitzacions a una classe política desprestigiada davant la societat per
mèrits propis. Uns polítics que, en general, no han sabut reaccionar davant el
missatge que els arriba dels seus votants.
Si bé es cert que molts d’ells no han estat a l’alçada,
no podem caure en el discurs fàcil i injust del “tots són iguals”. Fàcil,
injust i també perillós. Ara que necessitem que els polítics interpretin els
desitjos de la gent i condueixin al país cap a nous horitzons, no podem caure
en generalitzacions que només beneficien als qui no creuen ni en la democràcia
i ni en la força de la gent.
En David em va fer sentir orgullós dels polítics del meu
país. Com també m’ho han fet sentir
dubtar en demanar disculpes davant les errades en el cas d’abusos sexuals a
infants tutelats. O el Cap de l’Oposició, que en plena campanya d’atacs i insults
contra els catalans, escriu un article ple d’arguments
constructius. I per suposat, orgullós del President de Catalunya que defensa la
dignitat de la institució que representa no assistint a una acte de Foment del
Treball on es volia rebaixar la seva figura posant-lo per darrera de
espanyola.
No, no tots són iguals. I en qualsevol cas, cal no oblidar que som els
ciutadans els que, tot i les perversions del sistema, els posem i traiem. Depèn
de nosaltres.