Article publicat a Catalunya Plural el 18 de març de 2025.
Sánchez, Puigdemont i Junqueras comparteixen l’objectiu de negar el que ha passat a Catalunya aquests darrers deu anys, buscant el primer imposar una normalitat irreal i renegant els altres dos de la principal mobilització social viscuda a Europa aquestes darreres dècades. Entre els tres han creat una falsa realitat, construïda sobre mentides i enganys, per assegurar la seva supervivència.
Donald Trump i la seva cort, encapçalada per Elon Musk, han aconseguit, entre altres coses, que l’interès periodístic i l’atenció de l’opinió pública se centri en la política internacional, tenint-nos a tots pendents de quines conseqüències tindran les seves polítiques de xèrif milhomes. No hi ha cap dubte que els anys vinents seran d’alta volatilitat i complexitat, on la geopolítica serà cabdal i els esdeveniments globals guanyaran pes davant els locals.
Aquest fet, sumat a un cert desencís i esgotament de bona part de la ciutadania, fa que al nostre país les notícies vinculades a la política catalana i espanyola hagin entrat en una fase que navega entre el tedi i el desinterès. Si més no, aquests darrers mesos han passat a un segon pla, restant protagonisme i titulars als que fins ara copaven els mitjans.
Però la realitat és tossuda i temes com el desastre dels trens de rodalies, el problema de l’habitatge o el fracàs en la gestió dels fenòmens migratoris, entre d’altres, van tornant a posicionar la nostrada classe política al focus de l’anàlisi. I tot plegat ens recorda, per si ho havíem oblidat, que la política catalana i espanyola de l’any 25 d’aquest segle que no sabem com acabarà, està en mans de tres polítics ben diferents que comparteixen un discutible mèrit: haver convertit el “trilerisme” polític en la seva doctrina i full de ruta.
Acadèmicament, fer “trilerisme” en política es refereix a l’ús de tàctiques enganyoses, manipuladores o poc ètiques per aconseguir objectius polítics. El terme prové, evidentment, de la paraula que defineix a la persona que practica el joc del triler, un joc d’atzar fraudulent en el qual es manipulen objectes per enganyar els participants i fer-los perdre diners. En el context polític, implica utilitzar estratègies com la desinformació, la manipulació de l’opinió pública, les promeses falses o incomplertes i altres pràctiques que busquen confondre o enganyar els ciutadans per obtenir avantatges polítics. Tàctiques poden incloure la distorsió de la veritat, la creació de narratives enganyoses o la utilització de tècniques de propaganda per influir en les percepcions i decisions dels votants.
Els senyors de la Moncloa, Waterloo i Sant Vicenç dels Horts han excel·lit en aquest art, de manera que, probablement, els llibres d’història assenyalaran aquest primer quart de segle com l’etapa en què el “trilerisme” va viure el seu moment més brillant en aquest petit racó de món. Sánchez, Puigdemont i Junqueras comparteixen l’objectiu de negar el que ha passat a Catalunya aquests darrers deu anys, buscant el primer imposar una normalitat irreal i renegant els altres dos de la principal mobilització social viscuda a Europa aquestes darreres dècades. Entre els tres han creat una falsa realitat, construïda sobre mentides i enganys, per assegurar la seva supervivència.
Tres trilers que juguen dia rere dia a enredar al personal, però que també es fan trampa entre ells. Us imagineu la foto? Tres homes pagats de si mateixos, nou gobelets, tres boletes i cadascun d’ells convençut de ser el més llest i astut de la colla. Les aritmètiques parlamentàries, sempre capricioses i juganeres, els han situat als seus partits al centre de la política nacional i estatal, compartint l’obsessió per no perdre un poder i un protagonisme que mai més podran recuperar si fracassen. Es necessiten tant com s’odien. I aquest és el nostre drama.
Però com dèiem, la realitat és tossuda i setmana rere setmana les seves mentides i enganys queden al descobert. Amnisties que no ho són, traspassos integrals que no són ni una cosa ni l’altra, finançaments singulars que ningú sap explicar,… La llista és cada dia més llarga. Paraules buides, discursos estèrils, jocs de paraules, llenguatge trampós, cinisme, engany, deshonestedat. La pitjor manera de fer política; la millor manera d’allunyar a la ciutadania de la política.
Els exemples s’acumulen i no costa gaire trobar mostres d’aquesta manera de fer. El darrer el trobem en el congrés d’ERC del passat cap de setmana. Un congrés a la “búlgara”, amb una participació de poc més del 10% d’una militància cada dia més minsa, que ha servit per refermar el poder del líder suprem i de la seva segona. Una Alemany, per cert, que si analitzem la seva evolució des de les CUP a ERC, passant pels Comuns, no trigarem gaire en veure aterrar al PSC. I potser no ho farà sola. I un congrés que també s’ha utilitzat per passar comptes amb l’anterior direcció, mitjançant un informe indigne sobre l’escàndol de l’estructura B, que només perseguia fer escarni i revenja.
Quan el passat mes de desembre vaig anunciar que deixava el partit després de més de vint anys de militància de base, escrivia en aquest mateix diari: “ERC és avui un partit corcat i l’etapa iniciada la nit de dissabte podria ser la darrera del declivi. Tal com alguns hem dit durant aquest procés electoral, la pregunta no era si la militància donaria suport al junquerisme; la qüestió clau és quants independentistes votaran a una ERC liderada per ell. Sospito que pocs. Per això encara mantinc la idea que vaig expressar el mes de maig passat: Junqueras pot acabar sent el Carrizosa d’Esquerra”.
Aquest congrés ha evidenciat que ERC és avui un partit corcat i trencat, liderat amb mà de ferro per un home irresponsable, que no ha assumit cap dels errors i enganys dels darrers anys i que viu envoltat d’una colla d’homes i dones que li diran sí a tot per no caure de la foto. “Trilerisme”, baix nivell i poca qualitat democràtica. Un còctel que acabarà amb el partit amb més història de Catalunya de la pitjor de les maneres.
Si la política espanyola no ens ho resolt o si no es produeix algun fet inesperat que provoqui l’avançament electoral, haurem d’esperar a les eleccions catalanes del 2028 per veure la fi de l’eix triler. Unes eleccions en què intueixo que la cosa es repartirà entre l’abstenció massiva activa, el PSC i una Aliança Catalana que hauran engreixat els absurds cordons sanitaris i el desdeny prepotent del partits “purs”. La resta, passaran a la irrellevància o a la desaparició. Però això ja serà objecte d’un altre article.
Confiem que els fets es precipitin i no hàgim d’esperar tres anys que no farien més que agreujar la situació. No ens podem permetre més temps d’aquesta política que manipula, nega la realitat i dona l’esquena a la gent. Quan la política falla a la ciutadania, la ciutadania té el dret i el deure de reaccionar.