Article publicat a Social.cat el 2 de setembre de 2025.
El nostre país disposa de dues realitats socioeconòmiques que, si bé estan presents a bona part dels estats democràtics i de lliure economia, a Catalunya han tingut al llarg de la història una presència i una força especial i singular. Parlem del conjunt de les petites i mitjanes empreses (pimes) i de l’economia social, amb el cooperativisme i el tercer sector com a principals famílies.
En un moment de transformacions globals accelerades, Catalunya es troba davant d’una oportunitat històrica: teixir una gran aliança entre les petites i mitjanes empreses (pimes) i l’economia social. Considero aquesta aliança no només desitjable, sinó necessària. I no parteix del no-res: és fruit d’una trajectòria compartida, d’un país que, malgrat no disposar d’estat propi, ha sabut construir estructures sòlides des de la base, des de la societat civil, des de l’economia real.
Les pimes catalanes, que representen més del 99% del teixit empresarial, generen ocupació, innovació i valor afegit. Alhora, l’economia social (cooperatives, fundacions, associacions, empreses d’inserció, mutualitats) ha demostrat ser un motor de cohesió, equitat i sostenibilitat, sense oblidar la seva aportació pel que fa als llocs de treball i a la generació de riquesa. Ambdues comparteixen valors importants: proximitat, compromís amb el territori, capacitat d’adaptació i vocació de servei.
Aquests darrers anys, les pimes i més específicament PIMEC, la seva principal entitat de representació, han dut a terme un interessant procés de modernització i innovació, elaborant un discurs que, més enllà de la defensa dels interessos de les empreses, posa èmfasi en els valors i en l’orientació a les persones. A més, han mostrat de manera pública i ferma la voluntat d’aproximar-se a l’economia social i al tercer sector. Tot amb lideratges intel·ligents, visionaris, operatius i compartits.
Per la seva banda el cooperativisme, malgrat haver patit massa anys de lideratges poc preparats, molt centrats en egos i interessos personals i sense ambició ni capacitat de visió, ha sabut resistir i fer-se present per la pròpia fortalesa del model i per la feina diària de milers de cooperatives i cooperativistes que han sabut allunyar-se dels essencialismes i de les lluites de poder.
Finalment, el tercer sector social s’ha consolidat com un actor essencial pel país, que mereix un major reconeixement i finançament i que cobreix moltes de les mancances en polítiques públiques que arrosseguem des de fa massa anys. Els darrers esdeveniments viscuts al sector social podrien suposar durant els propers mesos una amenaça important per a les entitats, en forma de crisi de reputació i pèrdua de suport per part de la societat catalana. Motiu que encara fa més evident la necessitat d’explorar noves aliances.
En un país sense estat, on les eines de política econòmica són limitades, pimes i economia social han crescut des de l’autogestió, la col·laboració i la resiliència. Catalunya ha sabut construir una economia amb rostre humà, que posa les persones al centre i que no espera que les solucions vinguin de fora. Una aliança ben pensada i estructurada, podria ser el catalitzador d’un nou model productiu. Un model que no es basa en la competència ferotge, sinó en la cooperació estratègica. Que aposta per la innovació oberta, la digitalització inclusiva i la transició ecològica. Que entén que la competitivitat no és incompatible amb la justícia social.
Aquesta aliança pot traduir-se en projectes compartits, en xarxes territorials, en plataformes de serveis comuns, en accés col·lectiu a finançament i en influència política. Pot ser la veu d’un teixit empresarial que vol decidir el seu futur, que vol ser protagonista de la transformació del país. Catalunya és avui el que és perquè ha après a construir sobiranies des de baix: sobirania alimentària, energètica, tecnològica, financera. Les pimes i l’economia social són agents clau en aquesta construcció. No es tracta només de resistir, sinó de proposar. No només de gestionar, sinó de liderar.
És l’hora de reconèixer febleses, visibilitzar fortaleses i assumir que la suma d’esforços pot generar un impacte multiplicador. La col·laboració amb valors compartits pot ser la base d’un nou pacte econòmic per Catalunya i un model per fer front a les activitats especulatives i precaritzadores del gran capital, les multinacionals i els fons d’inversió. Només cal pensar en el potencial que una aliança d’aquest tipus tindria en sectors clau com la salut, l’educació, el comerç, l’agroalimentació, els serveis socials o la cultura, per esmentar-ne només alguns.
La proposta no és una utopia; és una estratègia. Una resposta trencadora i transformadora a les incerteses globals i a les limitacions estructurals. Una manera de fer país des de l’economia. I és, sobretot, una oportunitat per construir un futur més just, més sostenible i més sobirà.