Diu
l’hemeroteca que ara fa poc més de quatre anys vaig escriure en aquest mateix
digital un article titulat L’hora de
l’Economia Social. Començàvem a sortir d’una crisi econòmica
que havia estat devastadora i un servidor, amb una barreja d’il·lusió i
optimisme, potser excessiva, proposava que l’economia social aprofités la
oportunitat per estendre el model i assolir els seus objectius transformadors.
Ara,
en plena crisi sanitària produïda per la pandèmia de la Covid-19, ja
s’intueixen les crisis econòmica i social que vindran i que tindran uns efectes
encara difícils de preveure. Aquesta és una situació nova, desconeguda. Amb un
impacte d’abast mundial que ens afecta a tots al mateix moment. Mai a la
història havíem viscut res similar.
El
repte és majúscul i només des de la cooperació, la col·laboració i el bé comú
com a objectiu ens en sortirem. L’Economia Social torna a tenir una bona
oportunitat per articular una alternativa fonamentada en una economia plural,
equitativa i justa. Res tornarà a ser igual. La nova normalitat voldrà dir una
nova manera de viure, fent de manera diferent moltes coses, adquirint noves
pràctiques i costums. Durant aquesta crisi sanitària, el Cooperativisme i el
Tercer Sector Social han demostrat, un cop més, la seva capacitat d’adaptació i
reacció. S’han activitat recursos, s’han fet propostes, s’han buscat
alternatives. Cal aprofitar la inèrcia de l’acció per començar a incidir en les
polítiques públiques i en les iniciatives legislatives perquè afavoreixin el
desenvolupament i l’expansió del model.
Hem de treballar perquè el protagonisme i
lideratge de la reconstrucció econòmica i social, que ha de començar ja, la
tinguin el sector públic i els teixit d’empreses socials veritablement arrelades
al territori, que fan reton i reinversió i que posen al centre a les persones.
Però atenció: el diner governa i mana. Per això caldrà fer una ingent tasca
pedagògica i de sensibilització de la ciutadania. Només la seva força, canviant
de pautes de consum, apostant per determinats models empresarials, per un altre
tipus d’educació i de salut, organitzant-se per incidir en les decisions
polítiques i reclamant més democràcia econòmica, s’aconseguirà canviar la tendència.
Aquesta
pandèmia ens està ensenyant moltes coses. Una d’elles, la importància de
disposar de sistemes públics de salut, educació i acció social forts, ben
finançats i amb un bon model de col·laboració públicosocial. Sistemes que han
de fonamentar-se en l’absència de lucre i en evitar la intrusió d’opcions especuladores
que només busquen els guanys del negoci. El canvi de paradigma pot suposar la
darrera oportunitat que tindrà el Tercer Sector Social per consolidar-se com
l’aliat necessari de les administracions públiques per oferir serveis de
qualitat amb màxim rendiment social. Però perquè el canvi sigui real cal que
els sector avanci decididament cap els models de l’economia social, abandonant
les pràctiques merament assistencialistes i avançant cap a models d’intervenció
social amb voluntat real de transformació. Models que apostin per fer a les
persones protagonistes i responsables del seus camins vitals, sense que la
pobresa sigui una excusa per posar condicions a l’accés a drets.
El
front social que s’ha activitat en la primera fase d’aquesta crisi està
prioritzant i reforçant, en alguns casos, aquest discurs assistencialista. Això
pot ser assumible si s’entén com un primer atac de xoc, de curta durada, però
en cap cas l’hauríem d’assumir com el model de futur. No oblidem que
l’increment d’aquest tipus d’atenció demostra, en el fons, el fracàs de
polítiques socials potents, dignes d’un estat de benestar modern i ens torna a
temps passats. A més, cal no oblidar que aquesta és la foto que agrada i
reforça al poder econòmic clàssic. Rics i pobres i les empreses capitalistes
fent donacions per mantenir l’equilibri que els convé i els permet seguir
incrementant beneficis. El diner governa i mana!
Pel
que fa al Cooperativisme, també tenim deures. Si volem ser punta de llança del
nou model econòmic cal sortir del simbolisme, de l’essencialisme i de la
residualitat. Cal identificar els sectors econòmics on les cooperatives ja són
fortes i presents i apostar per ells, sense dubtes, a fons. I pel que fa als
sector amb poca presència, recolzar-los i potenciar-los, investigant i innovant.
El Cooperativisme ja és atractiu; el que cal és que esdevingui una opció
creïble i real pel conjunt de la ciutadania. Tot això ha d’anar acompanyat d’un
esforç permanent i irrenunciable cap a la coherència. Dels valors declarats als
valors practicats. El contrari només ens portarà fracàs i frustració.
Ens
en sortirem! I tant. Però hem treballar des de ja amb objectius clars,
coordinada i cooperativament, perquè la sortida sigui la que ens porti a una
economia més justa i més democràtica.