Article publicat a Social.cat el 2 de desembre de 2025.
En el debat públic sobre les entitats socials, massa sovint es redueix la seva funció a la prestació de serveis o a la gestió de programes. Aquesta mirada limitada invisibilitza la seva dimensió política, inherent a tota acció col·lectiva orientada al bé comú. Les entitats socials no són simples executores de polítiques públiques; són actors que interpel·len, qüestionen i transformen la manera com entenem la convivència, la justícia i la cohesió social.
Reduir les entitats socials a simples gestores de programes és una manera subtil de desactivar-les. És convertir-les en subcontractistes de l’administració, en “gestores de la pobresa”, en tècniques obedients. Però les entitats socials són molt més que això: són actors polítics que, des de la proximitat, qüestionen desigualtats, defensen drets i proposen alternatives de convivència. Negar-ho és condemnar-les a la irrellevància.
Fer política no és només disputar el poder institucional. És també configurar el sentit comú, influir en les normes i transformar les condicions de vida. En aquest sentit, les entitats socials són actors polítics no partidistes, però profundament transformadors. No presenten candidatures ni governen ministeris, però fan política cada cop que defensen la dignitat, aposten per la inclusió o denuncien injustícies.
La dimensió política no s’ha de confondre amb la partidista. No es tracta de competir en l’arena electoral, sinó de fer visible que cada decisió organitzativa, cada projecte comunitari i cada aliança sectorial porta implícita una visió de societat. Quan una entitat decideix com treballa, amb qui s’alia i quins valors defensa, està fent política. I si no ho reconeix, corre el risc de ser instrumentalitzada.
Aquesta dimensió política és, alhora, un repte i una responsabilitat. Requereix coherència interna, no es pot reclamar transparència sense practicar-la, i exigeix valentia per incomodar, per posar sobre la taula allò que sovint es vol invisibilitzar. Les entitats socials han de deixar de tenir por de ser incòmodes: la seva credibilitat rau en la capacitat de vincular la pràctica quotidiana amb una proposta de transformació social.
En temps de descrèdit institucional i desafecció ciutadana, les entitats socials tenen l’oportunitat i l’obligació de reivindicar la seva dimensió política com a garantia de sentit. No només gestionen recursos: generen discurs, construeixen comunitat i obren camins cap a una societat més justa. Si es limiten a executar programes, perden la seva raó de ser.
Moltes entitats participen en espais de cogovernança i concertació, aportant coneixement, experiència i legitimitat social. Això les converteix en agents polítics no institucionals, però amb capacitat d’influència real. Aquesta política no es fa només als parlaments, sinó als barris, als menjadors socials, a les escoles, als centres de dia. És una política invisible, però fonamental.
Negar la dimensió política de les entitats socials és un error que les desconnecta del seu potencial transformador. Les converteix en apèndixs tècnics de l’administració i les allunya del seu compromís amb el bé comú. El tercer sector no pot acceptar aquest paper subaltern: ha de reivindicar-se com a actor polític essencial en una democràcia viva.
Les entitats socials no busquen poder, busquen sentit. Fan política des de la base, des dels valors, des de la pràctica quotidiana. I en temps de polarització i descrèdit institucional, potser aquesta és la política que més necessitem: una política que incomoda, que denuncia, que proposa. Una política que no es conforma amb gestionar la pobresa, sinó que aspira a transformar les estructures que la generen.