Article publicat a Catalunya Plural el 14 de novembre de 2023.
Del “ho tornarem a fer” hem passat al “ho han tornat a fer”. Aquest seria el resum ràpid, amb mirada estrictament catalana, de sis anys de renúncies i rendició. Un procés de decadència que va culminar el passat dijous, quan Junts per Catalunya comunicava que donava suport a la investidura de Pedro Sanchez.
Sis anys després que Carles Puigdemont, espantat pels moviments erràtics i porucs d’Oriol Junqueras, es fes enrere del compromís adquirit amb la ciutadania i obrís un llarg període de mitges veritats i moltes mentides, ho han tornat a fer. Un altre cop, el líder de l’exili, a qui la capriciosa aritmètica havia donat una segona vida política, ha repetit el guió, com si d’un mal “remake” es tractés. La mateixa gestualitat estèril, els discursos repetitius i buits d’ERC, el mateix secretisme amb l’excusa de les garanties de la negociació per amagar les misèries, el mateixos missatges èpics a les xarxes sense cap sentit del ridícul, les maleïdes crispetes del Boye. La mateixa tramoia per consumar el segon engany a la ciutadania del país que havia confiat en ells, tractant-la a més com a infants en lloc de com a persones adultes.
La suma dels acords signats per Junts i ERC és fum. Acords autonomistes, que en gran part no es compliran, amb una amnistia que només busca solucions per a les elits i protegeix a la policia que ens va pegar. Uns acords que enterren la independència per uns quants anys i que només serviran per fer més profunda l’escletxa oberta entre ambdós partits en una lluita caïnita i irresponsable per ser reconeguts com el partit pur de l’independentisme, paraula que no s’atreveixen ni a esmentar.
Un cop més el trilerisme polític s’ha imposat. L’experiència en aquest camp m’ha ensenyat que un mal negociador reforça sempre l’altra banda. La llegenda del Pedro Sánchez com a polític hàbil i llest s’engrandeix encara més gràcies a la mediocritat dels seus oponents i la claca dels mitjans militants. Cal reconèixer, si més no, l’habilitat dels socialistes per detectar la feblesa dels seus interlocutors i treure’n profit.
Ho han tornat a fer! Ens l’han tornat a jugar sis anys després, repetint guió i repartiment. La vella Convergència s’ha menjat a Junts, ERC ha consolidat definitivament el seu rol de convidat de segona que ho dona tot a canvi de res i la CUP no hi és ni se l’espera. Però toca assumir que és culpa de l’independentisme, per haver permès que la classe dirigent del 2017 es perpetués en el poder a base de discursos i pactes buits.
Ja està fet i toca mirar endavant. Superada la decepció i el desànim cal posar-se a treballar amb mirada llarga. Com a mínim deu anys. Per començar, cal fer net. Foc nou! A les properes eleccions europees del 2024 i a les catalanes del 2025, si no hi ha avançament, cal seguir amb la dinàmica de càstig que va començar a les municipals i a les generals en forma d’abstenció o vot nul. Vuit cents mil vots, que poden arribar fàcilment a un milió, orfes d’opció política. Un missatge demolidor pels tres partits catalans que s’hauria de traduir en canvis de lideratges i cares, quan no en la desaparició de les formacions tal i com les coneixem. I, mentrestant, treballar des dels sectors crítics dels partits per revertir la situació o concentrar els esforços en la creació de noves propostes.
S’obre una nova etapa per l’independentisme català. I pel nom de la cosa és per on caldria començar. Té sentit continuar acceptant que els que amaguen la paraula independència pacten amb qui la volen evitar i es neguen a explorar el camí que porti a la llibertat es continuïn anomenant a si mateixos independentistes? Comencem a parlar clar i siguem tots honestos. Anomenar les coses pel seu nom podria ser un bon principi per deixar de confondre a la gent.
Per altra banda, durant aquestes setmanes de negociacions, els altaveus oficials dels partits han fet servir la mateixa tàctica que van utilitzar contra els que defensaven l’abstenció a les darreres eleccions: l’insult i la ridiculització. “Telepredicadors, il·luminats, revolucionaris de sofà, hiperventilats”. Tot si val contra els independentistes que se surten dels marges fixats pels partits procesistes. Allà ells; la dinàmica de pèrdua de vots és evident, i el fartament de la ciutadania s’incrementa cada dia.
Finalment, potser toca, si encara no ho hem fet, demanar disculpes als nostres fills i nets, a les nostres filles i netes per no haver estat a l’alçada i no haver reaccionat davant d’un engany que ells i elles van veure ràpidament aquella tardor del 17. Aquells nois i aquelles noies, que llavors tenien entre quinze i vint anys, estaran entre els trenta-ú i els trenta-sis quan d’aquí a deu anys haguem aconseguit recuperar el moment perdut, una edat ideal per actuar, no només com a base social del moviment, sinó també com a líders lliures de motxil·les històriques i pors no reconegudes.