Article escrit amb motiu de la Diada de Sant Jordi 2013.
Editat per Rosa dels Vents, aquest
és un llibre escrit per un home que va matar. Així ho reconeix el mateix autor
a la introducció, assumint el seu delicte. Es tracta d’Andrés Rabadán, batejat
pels mitjans de comunicació com l’assassí de la ballesta. Compleix una condemna
de vint anys de reclusió per assassinar al seu pare l’any 1994. Diagnosticat
d’esquizofrènia paranoide, ha passat pels mòduls de psiquiatria de la majoria
de les presons catalanes.
és un llibre escrit per un home que va matar. Així ho reconeix el mateix autor
a la introducció, assumint el seu delicte. Es tracta d’Andrés Rabadán, batejat
pels mitjans de comunicació com l’assassí de la ballesta. Compleix una condemna
de vint anys de reclusió per assassinar al seu pare l’any 1994. Diagnosticat
d’esquizofrènia paranoide, ha passat pels mòduls de psiquiatria de la majoria
de les presons catalanes.
No estem, però, davant una
història de sang i fetge ni tampoc d’un relat que busqui la exculpació. Ben al
contrari, Rabadán ens explica, en forma de capítols curts, històries i
anècdotes de la presó, amb un estil extraordinàriament descriptiu, adobat d’un
sorprenent sentit de l’humor i d’un punt de cinisme crític.
història de sang i fetge ni tampoc d’un relat que busqui la exculpació. Ben al
contrari, Rabadán ens explica, en forma de capítols curts, històries i
anècdotes de la presó, amb un estil extraordinàriament descriptiu, adobat d’un
sorprenent sentit de l’humor i d’un punt de cinisme crític.
Tot i que el llibre ja té unsanys, no ha perdut l’actualitat com a retrat costumista de la vida a les
presons, un món desconegut per la immensa majoria de la societat. Un recull de
retrats d’interns, funcionaris i mossos que han passat per la vida de Rabadán
en el seu periple pels centres penitenciaris.
Després d’obrir amb un primer
bloc on descriu l’absurditat d’alguns criteris de les normatives internes dels
centres, com el que es pot i el que no es pot tenir amb els corresponents
registres, Rabadán dona pas a una galeria formada per diferents interns. I així
és com anem coneixent, entre d’altres, al bugader violador, al Josep, l’home al
que la mort no volia , al Seti o al Coronel Pincho Moruno i el seu exercit de
fidels.
bloc on descriu l’absurditat d’alguns criteris de les normatives internes dels
centres, com el que es pot i el que no es pot tenir amb els corresponents
registres, Rabadán dona pas a una galeria formada per diferents interns. I així
és com anem coneixent, entre d’altres, al bugader violador, al Josep, l’home al
que la mort no volia , al Seti o al Coronel Pincho Moruno i el seu exercit de
fidels.
Passem després a la part
dedicada als funcionaris, on Rabadán fixa especial atenció a personatges
extravagants com Don Ambrós, la senyoreta Begonya o Don Francesc. I tanca el
llibre amb un recull de relats de diligències amb els mossos d’esquadra
d’acompanyants. La descripció dels trasllats o visites al forense ens serveixen
per conèixer alguns dels representants de la policia de manera propera.
dedicada als funcionaris, on Rabadán fixa especial atenció a personatges
extravagants com Don Ambrós, la senyoreta Begonya o Don Francesc. I tanca el
llibre amb un recull de relats de diligències amb els mossos d’esquadra
d’acompanyants. La descripció dels trasllats o visites al forense ens serveixen
per conèixer alguns dels representants de la policia de manera propera.
Les presons i la seva suposada
tasca de rehabilitació són uns dels àmbits més desconeguts i menys valorats en
el camp dels serveis socials. I dins d’aquest món extrem, els mòduls de
psiquiatria acullen la cara més fosca d’una realitat que bona part de la
societat prefereix ignorar. Aquests relats, escrits sense voluntat de fer un
llibre, només com a entreteniment, però que finalment van veure la llum,
amaguen sota la seva simplicitat i comicitat una crítica sense acritud a un
sistema que no acaba de funcionar.
tasca de rehabilitació són uns dels àmbits més desconeguts i menys valorats en
el camp dels serveis socials. I dins d’aquest món extrem, els mòduls de
psiquiatria acullen la cara més fosca d’una realitat que bona part de la
societat prefereix ignorar. Aquests relats, escrits sense voluntat de fer un
llibre, només com a entreteniment, però que finalment van veure la llum,
amaguen sota la seva simplicitat i comicitat una crítica sense acritud a un
sistema que no acaba de funcionar.