Article publicat a Social.cat el 9 d’abril de 2026.
El tercer sector i l’economia social vinculada a la salut, l’educació i l’acció social han construït, al llarg de dècades, un relat basat en valors que ha estat fonamental per legitimar la seva existència i la seva tasca. Però els indicadors i l’anàlisi mostren que avui aquest relat ja no és suficient. La ciutadania demana coherència i el sector necessita recuperar credibilitat si vol continuar influint políticament i socialment. Cal mirar-se al mirall no com un exercici moralista, sinó com una condició imprescindible per avançar com a actor públic amb veu pròpia.
Vivim un moment en què moltes entitats es troben atrapades entre la missió i la supervivència. Quan la supervivència esdevé prioritària, es corre el risc de perdre la funció crítica i de convertir-se en un operador més del sistema, sotmès a lògiques administratives o de mercat que desvien la raó de ser de les organitzacions. Per això cal diversificar les fonts de finançament, establir límits ètics clars i crear mecanismes de suport col·lectiu que permetin a les entitats petites i mitjanes mantenir la seva autonomia. Dir “no” també és una forma de coherència.
La professionalització ha estat un avenç indiscutible, però també ha generat una tecnocràcia que, en alguns casos, allunya el sector de les comunitats que diu representar. El risc és esdevenir gestors eficients però desconnectats. Cal recuperar la centralitat de la participació comunitària, formar lideratges transformadors, ètics i híbrids i reconèixer el valor dels sabers arrelats al territori. El sector no pot renunciar a la seva essència transformadora en nom de l’eficiència.
La relació amb l’administració és un altre dels grans punts cecs. Massa sovint es mou entre la dependència i la captura i això impedeix una col·laboració adulta i equilibrada. El sector necessita una concertació valenta que sigui una aposta política, amb contractes programa pluriennals, espais de cogovernança amb capacitat real de decisió i clàusules que blindin la missió en convenis i licitacions. Col·laborar no pot voler dir subordinar-se.
Si el sector vol continuar sent essencial, ha de ser també exemplar. I això implica reformes internes valentes: transparència radical en sous, bretxes i criteris de contractació; plans de dignificació laboral que afrontin la precarietat emocional; avaluació independent d’impacte amb dades obertes; i governances que garanteixin renovació, diversitat i participació. No es tracta només de fer bé les coses, sinó de demostrar que es fan bé.
Alhora, hi ha un patrimoni ètic que no podem perdre. La proximitat comunitària, la deliberació ètica i un voluntariat que no sigui instrumental sinó transformador formen part del capital intangible que ha fet del tercer sector un actor singular. En un context de burocratització creixent, preservar aquesta essència és més necessari que mai.
Això només serà possible amb un finançament estable, cogovernança del benestar, rendició de comptes anual i una carta de drets i deures que defineixi el rol del sector com a actor públic no governamental. Però aquest contracte només serà creïble si el sector és capaç de reconnectar amb la ciutadania: consells comunitaris vinculants, pressupostos participatius, aliances amb moviments socials i espais de participació que garanteixin relleu i innovació.
Aquest article no vol ser un diagnòstic pessimista, sinó una invitació realista a l’autocrítica, la reflexió i la valentia. El sector és essencial, però per continuar sent-ho ha de ser també exemplar. I això només serà possible si assumim que la transformació comença per nosaltres mateixos. Mirar-se al mirall no és un exercici incòmode; és un acte de responsabilitat col·lectiva.